Artistes

Josep Maria Roset

(Rubí, Espanya, 1932 - Rubí, Espanya, 2020)

 

Josep Maria Roset va ser un fotògraf, documentalista i promotor cultural català. Durant més de 50 anys de professió, realitza una valuosa labor documental fotogràfica en la qual ha destacat per fotografiar temes d'abast internacional i per un compromís gairebé de notari en documentar el temps que li ha tocat viure: la transició democràtica al Vallès; així com per la contundent personalitat dels seu llenguatge fotogràfic.

 

El seu llegat personal és un dels més vastos de la fotografia catalana, amb gairebé tres-cents cinquanta mil negatius. El seu fons documental recopilat durant més de 40 anys és un dels més nombrosos de Catalunya de temàtica local. Entre el fons històric recopilat i el seu arxiu personal suma gairebé mig milió d'objectes fotogràfics, entre còpies fotogràfiques, plaques de vidre i negatius de cel·luloide.

 

Obre el seu primer estudi a Rubí l'any 1957, i entre el 1959 i 1962 treballa a Madrid i a França com a fotoperiodista elaborant reportatges fotogràfics de gran prestigi, com la boda del Xa de Pèrsia i la mort del doctor Gregorio Marañón. L'any 1962 torna a Rubí, on el 1966 obrirà un nou estudi, des d'on documentarà la vida social de la població i la comarca.

L'any 1967 participa en la fundació del Grup Fotogràfic el Gra, i el 1973 funda amb altres companys la sala d'art Doble Sis a Rubí, referent de l'avantguarda artística al Vallès.

 

Les imatges que mostrem sota el títol El desfici de mirar són un clar exponent d'una part de la seva obra. Unes fotografies creades sota una ferma voluntad documental però que van molt més enllà del seu propòsit, desvetllant un costumbrisme màgic ple de troballes i moments inesperats. Una mirada que busca el gest extraordinari dins l'àmbit quotidià. La màgia dels dies normals.

Ignasi Marroyo

(Madrid, Espanya,1928- Rubí,Espanya, 2017)

Ignasi Marroyo (Barcelona 1928 – Rubí, 2017) figura entre els exponents de la fotografia humanista a Catalunya als anys seixanta. Al llarg de la seva trajectòria, Marroyo va realitzar encàrrecs de reportatge gràfic i va estar entre els fundadors de col·lectius fotogràfics com El Mussol (1960), dins l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya, i El Gra (1966), al Centre Excursionista de Rubí.

 

Aquí us presentem una faceta inèdita d'aquest autor. Des de la consolidació de la seva pràctica fotogràfica a principis dels anys seixanta, Marroyo va crear més de vuitanta àlbums per tal d'agrupar i editar el material derivat dels seus encàrrecs puntuals o projectes personals. Encara que mai va arribar a valorar aquests àlbums per difondre'ls, ja que els associava més amb la intimitat i la informalitat de l'àlbum de família, els actualitzava puntualment al llarg de les dècades, afegint noves versions d'enquadraments, seqüència i paginació.

 

A través de la seva estratigrafia de diverses èpoques, mirades i tecnologies, els àlbums es converteixen en esbossos d'un documentalista visual que no es va limitar a ser el creador de les seves imatges, sinó que va explorar, potser més que qualsevol altre autor/a de la seva generació, el seu paper potencial com a editor de la seva obra pel que fa a la posada en pàgina, i com a guardià del seu arxiu, i és l'inventor d'un sistema propi de registre rigorós.

 

Classificats segons temàtiques variades que s'inscriuen al paisatge social i el costumisme dels seus temps, els àlbums expressen el credo del seu autor. Per més que no deixi de buscar la presa justa, Ignasi Marroyo va concebre, la imatge individual, sobretot, com a part d'una «col·lecció», és a dir, d'un relat visual més ampli, desglossat a la doble pàgina. Allí és on la seva mirada s'exercita i cristal·litza, arribant a afirmar amb el pas dels anys la seva sintonia amb el discurs oficial de l'humanisme realista de la seva generació.

 

A un nivell més conceptual, els àlbums es poden interpretar com un «atles» de l'univers de l'autor en un sentit Warburgià o més aviat en un sentit vivencial més proper l'artista alemany Gerhard Richter — encara que Marroyo mai no es va arribar a familiaritzar amb les pràctiques de cap d'ells. Els àlbums propicien un ecosistema visual autònom en què arriben a produir-se —voluntàriament o involuntàriament— convivències, contaminacions i migracions d'imatges, així com un ús, desproveït de prejudicis, de suports que varien de la còpia digital a la fotocòpia. Marroyo destaca per la seva obstinació amb l'ordre arxivístic; mai no perd de vista la rellevància que les seves imatges poden adquirir com a llegat per a les futures generacions. Els seus àlbums suposen una clau indissociable de la seva biografia i una font inesgotable de documentació sobre la seva època.

 

Aquesta mostra recull tres pàgines precedents dels àlbums Braus II (1963), i Mercats (1962-1977). Totes tres corresponen al primer estrat d'edició d'aquests àlbums, els anys seixanta. A diferència de les imatges més difoses de l'autor, que van ser autoritzades per ell d'acord amb les versions més tardanes per figurar en contextos expositius i que tenen un pronunciat caràcter costumista, aquí abunden uns enquadraments en cinemascope que aporten una visió més topogràfica i iconoclasta de l'ambient urbà de l'època i les multituds. Enmig de l'enrenou i de l'efervescència de la Barcelona de la postguerra es pot veure l’embrió d’una mirada jove, autèntica i ambiciosa.

-Natasha Christia-

Maria Mavropoulou

( Atenes, Grècia, 1989)

L'artista Maria Mavropoulou tracta el món intrigant de la intersecció entre tecnologia i humanitat que recorre el nostre present. Al llarg de la seva curta però prolífica carrera, ha transcendit les fronteres convencionals de l'art per capturar l'essència de la intimitat en presència de la tecnologia. La seva fotografia està imbuïda de vibracions modernes i d'un compromís profund amb les emocions humanes en el món digital. Amb una sòlida formació a Belles Arts, ha forjat una carrera única que fusiona creativitat i tecnologia d'avantguarda: realitat virtual, captures de pantalla, generació d'imatges per GAN o intel·ligència artificial, per reflexionar sobre les formes de producció d'imatgesactualment. Fa servir la fotografia com a mitjà principal, però la seva feina s'expandeixmés enllà de les fotos convencionals.

 

 

Amb la sèrie Image Eaters ,Devoradors d’imatges , es centra en la creació d'imatges i la seva distribució en una època curulla de contaminació visual i , alhora qüestiona la relació bidireccional entre els creadors i els distribuïdors d'imatges, humans i algorismes.

 

La idea principal va sorgir de la realització d'una correlació entre les imatges i menjar. L'alimentació és una necessitat bàsica de tot ésser viu, és fonamental per al seu creixement i supervivència, mentre que les imatges, per contra, estan lluny de ser crítiques per a la nostra supervivència. No obstant, el vocabulari que s'utilitza per parlar de les imatges com per exemple feed "alimentació" a les xarxes socials o quan diem que un sistema d'Intel·ligència Artificial s'ha d'alimentar per poder ser entrenat.

Hi ha un nou tipus d’objecte no-humans IA i algorismes que depenen de les imatges per evolucionar i així sobreviure. I com que aquests sistemes i màquines intel·ligents s'encarreguen de cada cop més aspectes de les nostres vides, nosaltres també depenem de les imatges d'una manera que encara no ens hem adonat. La tecnologia està en constant evolució i cada cop som més dependents de les imatges.

 

Aquesta sèrie aspira a qüestionar què és una imatge avui dia mentre utilitza, paradoxalment, imatges per aconseguir-ho. El treball s’inscriu dins el gir escòpic que està esdevenint a la actualitat. Les imatges ja no son una representació del món sinó que estan creant un de nou, una nova realitat

Fina Miralles

(Sabadell, Espanya, 1950)

Fina Miralles és una les artistes més significatives en l’àmbit de les arts visuals catalanes. Va començar a desenvolupar la seva obra en el context de la dictadura franquista, en un entorn hostil i limitador, en què la censura controlava qualsevol forma d’expressió sota imposicions morals. El treball de Fina Miralles trenca amb les propostes academicistes de l’època i amb les formes de comportament establertes,redefinint el concepte del fet artístic. La seva producció ha estat adscrita a l’art conceptual, el Land Art i el feminisme. Tanmateix, la seva complexitat desborda aquestes etiquetes.

 

En aquesta edició presentem una mostra de les seves Fotoaccions, un conjunt de fotografies que documenten dues sèries d’accions. Relació del cos amb elements naturals són seqüències d'imatges en què es mostra com el cos de Fina Miralles va cobrint-se progressivament amb diferents elements naturals fins a quedar completament ocult: com si es visités de cap a peus amb un vestit de pedres, de terra, d'herba o de palla. Aquestes accions evidencien les connexions entre el cos humà i les diferents matèries. Per altra banda, Relació del cos amb elements naturals en accions quotidianes són imatges que reprodueixen algunes de les accions que conformen la nostra vida quotidiana: respirar, mirar, rentar-se, menjar, passejar o fumar. Les imatges constitueixen una mena de registre o diari fotogràfic, un repertori d'actes quotidians seleccionats per l'artista. Fotografies que es fan mitjançant el gest i l’acció. Una performació o imatge performativa que crea i es crea a través d’un enunciat autoreferencial i constitutiu de realitat.

Maria Riot

( Buenos aires, Argentina, 1991)

Maria Riot resideix a Barcelona, Espanya. És treballadora sexual, activista pels drets de les treballadores sexuals i artista. Autora del treball  Arxiu puta, un projecte multidisciplinari que busca crear arxius del present i cercar arxius del passat de treballadores sexuals, així com recuperar la memòria, visibilitzar la bellesa i resistència del col·lectiu.

 

Amb el projecte fotogràfic, busca crear un arxiu del present ja que per l'estigma, moltes persones que exerceixen el treball sexual, decideixen amagar-se i encara que hi ha projectes artístics sobre treball sexual, n'hi ha molt pocs que siguin fets per pròpies treballadores sexuals o sense una mirada morbosa, amb ètica i context polític.

 

Així, busca desafiar la mirada existent des de la societat cap als que exerceixen el treball sexual però també la que hi ha des de la fotografia i l'art en general. Posant en primer pla l'agència pròpia de qui és retratat i visibilitzant que qui pren les fotografies comparteix també la mateixa activitat laboral i l'estigma, cosa que no sol succeir al món de la fotografia, on l'art per la seva manca d'accessibilitat i recursos , no sol ser massivament fet per treballadores sexuals i les nostres històries i narratives visuals són contades per altres.

 

Aquest treball ens fa preguntar quina és la genealogia de les imatges i la seva relació amb el poder. Qui decideix què es pot representar en una imatge? Qui gestiona la presó de les imatges prohibides?

Alba Serra

(Barcelona, Espanya, 1984)

Alba Serra ha acumulat durant dos anys fotografies de llocs de trànsit i en paral·lel ha capturat instantànies de la seva vida privada quan torna a la ciutat. Les imatges, seqüenciades sense un ordre narratiu lineal, esborren les diferències entre allò aliè i allò que és personal, local i estranger. El projecte es converteix, de manera inevitable, en un assaig visual sobre la incertesa, i reflexiona sobre com la ficció és una part íntima de les imatges i de la nostra història.

 

Aquest assaig visual que examina com la ficció forma part de les imatges que produïm i mirem. Combinant fotografies de familiars i coneguts amb les de persones i espais desconeguts per l'artista, crea una nova narrativa en què els límits entre allò personal i allò no es difuminen. El títol Manual de gestos rusos és una al·lusió a una sèrie de possibles narracions i,suggereix un distanciament irònic del que, aparentment, pot semblar un diari íntim.

 

La fotografia com a xarxa de relacions entre allò real i allò somniat. La imatge com una ficció. La imatge com una mentida que ens ajuda a descobrir la veritat.

 

Alba Serra va començar el seu acostament a la imatge a través de la moda, formant-se en diverses escoles a Anglaterra, Buenos Aires i Barcelona. En els últims quatre anys s'ha especialitzat en fotografia i ha participat en diverses exposicions i festivals internacionals. Recentment, ha rebut la beca VEGAP de creació visual per al desenvolupament del projecte en curs There Will Be Miracles Here.

Laura Rodari

(Milà, Itàlia, 1968)

De formació autodidacta, la seva fotografia gravita entorn les pràctiques més experimentals. Treballa principalment amb processos analògics i positiva ella mateixa els seus negatius. La seva obra inclou altres mitjans com el vídeo, la fotografia digital i el material instantani Polaroid. Des del 2015 forma part del col·lectiu d'art fotogràfic AM Projects al costat de Oliver Pin-Fat, Tiane Doan na Champassak, Olivier Pin-Fat, Hiroshi Takizawa, , Thomas Vandenberghe i Daisuke Yokota.

 

Laura Rodari proposa una pràctica agressiva i salvatge que s'allunya dels cànons tradicionals i dels estàndards del positivat fotogràfic. En el seu acostament cap a la materialitat de la fotografia, cap a la imatge-objecte del paper emulsionat, les seves fotografies semblen tallades a ganivet, maltractades i malmeses durant el procés de creació o directament recuperades de la paperera del laboratori. Una experimentació extrema que no menysprea la humilitat de l'error, l'ús de material sensible caducat o el reciclatge del collage. Fotografiespetites, tímides i mínimes, trencades i fragmentades que es mostren sobre cartrons o carpetes velles.

 

El seu procés creatiu ens ajuda a reflexionar sobre la materialització i la desmaterialització de les imatges, sobre la frontera entre allò visual i allò intangible. De la persistència de la imatge latent més enllà de la imatge revelada i sòlida.

 

Segons la mateixa autora, el seu treball Malia  va sorgir després d’un malson perturnador. La paraula italiana Malia significa encanteri però amb connotacions negatives i implicacions fosques. 'Malia' també pot ser descrita com la misteriosa capacitat d'aconseguir efectes inusuals i desconcertants sovint de manera discreta i subtil, cosa que fa que sigui encara més enganyosa.

Escriure l’ombra d’aquests fantasmes dins la cambra fosca del laboratori és el nucli i el gresol de les seves fotografies.

Naïma El Kadi

( Rabat, Marroc, 1980)

Naïma El Kadi va estudiar fotografia a l’ Academy of Arts de Bornem i ha rebut el mestratge de la reconeguda fotògrafa egípcia Laura el-Tantawy. Actualment viu i treballa a Antwerp (Bèlgica).

 

El Kadi basa el seu treball en la investigació i sol encarar projectes de llarg alè, explorant històries personals relacionades amb les relacions familiars, la identitat i els problemes socials. El Kadi es va traslladar a Bèlgica quan tenia deu anys. Va néixer a Rabat ja que els seus pares s'havien traslladat des d'Ait Addoul, un poble petit i remot a les muntanyes del Rif, just abans del seu naixement. Intentant entendre i aprendre més sobre el seu país d'origen i el lloc d'on provenien els seus avantpassats, El Kadi vaviatjar al Marroc, al poble on van néixer els seus pares.

 

El seu treball My Olive Tree, Memouna, tradueix la seva recerca d'identitat i llar en imatges. "La meva olivera" fa referència a les oliveres que creixen a la regió on es consideren font de vida. Una olivera a la que afegeix Memouna, el nom de enyorada àvia de l'artista.

 

La majoria de les fotografies d'El Kadi són oníriques i borroses, basades en sentiments llunyans que es perden en el passat. A través de retrats trèmuls, de rostres a punt d’esvair-se i paisatges de somni lleugerament desenfocats, Naïma El Kadi vol crear noves arrels. Fotografies que simbolitzen el procés de tornar a confegir les imatges de records fragmentats i perduts. El fil que traspassa aquestes imatges intenten enllaçar el passat i el present sobre el fons de la bellesa de la natura marroquina.

 

Les imatges fetes amb polaroids caducades, el seus colors esblaimats ens fan adonar-nos de la condició enganyosa de les fotografies. Un record és sempre quelcom que hem perdut, malgrat que tinguem a les mans la fotografia d’aquest record. El pes de les imatges és misteriós com el pes del fum.

Sergey Prokudin-Gorsky

(Vladímir, Rússia,1863 - París, França,1944)

Serguei Mijailovitx Prokudin-Gorski va ser un químic i fotògraf rus, deixeble de Dmitri Mendeléiev, que va dedicar la seva carrera a l'avenç de la fotografia i el cinema. Va néixer a Fúnikova Gorá, a la Governació de Vladímir el 1863. Va estudiar amb famosos científics a Sant Petersburg, Berlín i París, on va desenvolupar les tècniques necessàries per a les primeres fotografies en color. El 1900, la Societat Tècnica Russa va presentar les seves fotografies en blanc i negre a l'Exposició Universal de París.

 

Del resultat de les seves investigacions van sorgir les primeres patents de pel·lícules positives en colors i de projecció de pel·lícules amb moviment. Cap al 1905, Prokudin-Gorski va concebre el gran projecte de documentar, amb fotografies a color, l'enorme diversitat d'història, cultura i avenços de l'Imperi rus, per ser utilitzat a les escoles de l'imperi.

 

El seu procés feia servir una càmera que feia una sèrie de fotos monocromàtiques en seqüència molt ràpida, cadascuna a través d'un filtre de color diferent. En projectar les tres fotos monocromàtiques amb llum del color adequat, era possible reconstruir l'escena amb els colors originals. Tot i això, no disposava de mecanisme per realitzar impressions de les imatges així obtingudes.

 

El 1918, Prokudin-Gorski va abandonar Rússia. Després de conèixer la mort del tsar i de la seva família es va establir a París, on va morir el 1944.

 

La història de les imatges és també la història dels seus suports: vidre, paper, acetat o pantalla líquida. La dificultat tècnica per fixar les fotografies sobre una superfície sembla que perduri en el caràcter fantasmàtic de la imatge latent i de la actual imatge digital. El treball que rescatem en aquesta edició pertany a La Memòria del color i a la seva reproductibilitat tècnica. A la persistència, al desfici d’escriure el color de la llum a través de la seva ombra.

 

Wouter Van de Voorde

(Gante, Bèlgica, 1977)

Wouter Van de Voorde és un artista belga que viu amb la seva família a la terra de Ngunnawal a Canberra, Austràlia . Criat a la Flandes rural va de mudar-se a Gante per obtenir un doble Màster en Pintura i Gravat de l'Acadèmia de Belles Arts KASK . Va començar com a pintor a abans de descobrir que la fotografia li oferia més llibertat creativa i més oportunitats per a la introspecció que el seu mitjà original. L’any 2008, es va mudar a Austràlia. Influenciat pels seus professors de pintura de l'acadèmia d'art a Bèlgica i per la tradició de l’escola flamenca, el seu treball fotogràfic crea escenes inquietants i misterioses del paisatge australià.

 

Habitualment utilitza una càmera de gran format Linhof Technika V muntada sobre un trípode. El plantejament de les seves fotografies ve determinat per la lentitud que l’ús d’aquesta càmera l’imposa.

 

El títol del treball que ha estat publicat en format fotollibre fa referència al nucli familiar format pel fotògraf, la seva dona Celia i els fills Felix i Flora. Nucleo és un àlbum familiar de mida gran, ple de capes i una mica incòmode. A diferència de la majoria dels àlbums familiars, hi ha pocs somriures i els éssers estimats no estan en primer pla: solen desaparèixer, barrejant-se amb la immensitat del paisatge. Una família que observa com es crema el bosc, juga a l'aigua i aixeca pols. Vaguen, fent i desfent coses i el paisatge que els envolta és tan hostil com meravellós. Un espai enorme i alienat on simplement podries desaparèixer. La família en formen part orgànica i tant són testimonis com de vegades intrusos. Nucleo és una càpsula del temps que ens transporta a través d’una immensitat inabastable, una oda a la vida enuna casa sense sostre i sense parets. Fotografies en color i blanc i negre en diferents formats on s’encapsulen diferents capes i línies de temps. El temps de la foto, el temps de l’espectador i el temps profund de la terra d’Austràlia. El temps de la cultura aborigen per la qual la terra és un ésser viu i nosaltres en formem part. El paisatge sempre ha estat aquí. Imatges il·luminades pel crepuscle del dies, per la tímida llum del capvespres o la intensitat incòmode del flaix.

 

Fotografies del pas del temps i la seva inassolible eternitat que alhora ens parlem del temps de les imatges, del seu passat i del seu futur.

 

Patrick Taberna

( St Jean de Luz, França, 1964)

Patrick Taberna va començar a fotografiar durant els seus viatges a Europa, Àsia, Orient Mitjà i Estats Units amb el llibre Els camins del món de Nicolas Bouvier a la butxaca. Poc després de la seva arribada a París el 1987, va assistir assíduament al Club 30×40 dirigit per Jean Luc Lemaitre i després Francis Richard. L'any 1997 va fer una acció d’art postal: Passage en Ouest on deu persones van rebre durant 37 setmanes consecutives una foto-postal diferent. Aquesta aventura li va permetre, sobretot, mantenir correspondència amb els seus admirats fotògrafs Bernard Plossu i Robert Frank. Patrick Taberna va guanyar el premi del Fnac París l’any 2001 pel seu treball Nos Italies i l'any 2004 va rebre de la Fundació HSBC per Au fil des jours.

 

La seva fotografia –encara vinculada al viatge però més íntima– esdevé cada cop més autobiogràfica i ofereix imatges d'un passat considerat sense nostàlgia, com una riquesa que enriqueix el present. Segons l’autor, la fotografia, la pintura, les arts visuals, la poesia,la literatura etc... són totes elles falses barreres, només hi ha imatges que parlen.

 

La sèrie que presenta Au fil des jours transcorre al llarg de 4 anys, del 2000 al 2003,els anys que van del naixement de la seva primera filla Clément fins al de la seva germana Héloïse. Aquestes imatges es van creant al llarg dels dies, en companyia de les persones estimades i en la intimitat de la família. Fotografies quadrades en color i blanc i negre, totes d’una factura poètica. Les imatges que recull ajuden a compondre una bitàcola dels instants eterns, una autobiografia de l'atzar que l’espectador pot utilitzar per imaginar una història pròpia. Imaginació i imatge comparteixen la mateixa etimologia. Totes les imatges son una ficció i la memòria una altre invenció.

Michelle Bui

(Montreal, Canadà,1987)

La pràctica fotogràfica i escultòrica de Michelle Bui reflecteix els processos d'acumulació, presentació i decadència final que marquen la nostra relació amb objectes aparentment mundans. Sensuals i sensorials, les seves imatges apunten a la negociació entre el que pensem de nosaltres mateixos i els objectes que acumulem. Recollits principalment dels passadissos de botigues de comestibles, ferreteries o botigues d'artesania, Bui reformula aquests objectes d'una cultura de consum basada en el descarti. Analitza els seus parentius formals o materials i els acobla en conjunts temporals i fràgils que, a vegades, només existeixen el temps suficient per a ser fotografiats abans d'esfondrar-se, desintegrar-se o fins i tot descompondre's.

 

En aquesta sèrie, presenta diferents composicions realitzades a partir de fragments i deixalles que acaben per convertir-se en indicis transitoris d'un món d'excessos materials. Aquestes peces s'han considerat, analitzat i acoblat segons les seves afinitats formals, materials i simbòliques per a registrar unes estructures efímeres que experimenten canvis de fase i estat. Les imatges resultants existeixen, prou, en el temps per a ser fotografiades i detenir un diàleg entre formes discordants que reboten entre si i formen una espècie d'arxiu que entreteixeix els nostres sentits i apunta cap als cicles de decadència i renaixement.