Artistes

Annemarie Schwarzenbach

( Zuric, Suïssa,1908 - Sils im Engadin/ Segl, Suïssa, 1942 )

 

Doctora en història, arqueòloga, periodista, fotògrafa i novel·lista, es coneguda sobretot per la seva faceta d'escriptora de viatges. Va ser amiga de Klaus i Erika Mann (fills de Thomas Mann) i va viure els agitats ambients artístics del Berlín d’entreguerres. La novel·la de la seva vida es en sí mateixa una novel·la d’aventures. El 1935 es va casar amb el diplomàtic francès Claude Clarac a Iran. Els seus viatges, que van inspirar la seva obra, la van portar als Estats Units, Espanya, Rússia, Afganistan i al Congo Belga. Al llarg de la seva vida va ser addicta a la morfina i va estar intermitentment sota tractament psiquiàtric, marcada pels seus intents de suïcidi.

 

Curiosament, malgrat patir una vida turbulenta va morir als 34 anys de la mateixa manera que la cantant Nico a la illa d’Eivissa, en un accident de bicicleta.

 

A mitjans del 1938, Annemarie va conèixer Ella Maillart, la gran escriptora de viatges suïssa, de la qual havia llegit Oasis prohibits. Les noves amigues van planejar viatjar per l'Afganistan en el cotxe Ford d'Annemarie carregades de material fotogràfic. Les viatgeres van despertar curiositat i certa sorpresa escandalitzada a l'Afganistan. No obstant, ningú els va negar hostatge i menjar. Després de dotze setmanes van arribar a Kabul, on es van assabentar del pacte germà-soviètic i de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. Maillart va partir cap a l'Índia, mentre que Annemarie va resoldre recórrer el Turkestan afganès. Del seu viatge amb Maillart en queda un testimoni apassionant, el llibre Tots els camis estan oberts.

 

El seu treball fotogràfic conforma una gran obra mestre desconeguda. Al igual que la seva escriptura les seves imatges en blanc i negre i format quadrat formen part de a seva autobiografia, un diari impersonal, una crònica de viatges plena de ficció.

Antonio Luque

(Córdoba, Espanya, 1962)

 

Antonio Luque és un artista multidisciplinar que utilitza tant la imatge bidimensional i el vídeo com la instal·lació artística o sonora.

 

De vegades, ens oblidem que la tecnologia és una creació humana com la societat o la política.

 

426 Anarquistes, és un treball sobre la imatge múltiple generada  a partir d'arxiu. Les tres sèries que contenen el treball es desenvolupen en diferents ordres. A la primera, en el resultat final no prima cap rostre sobre els altres, creant un rostre nou, familiar. A la segona sèrie, es desenvolupa una imatge cap a una superposició dels individus produint una imatge irreal. I en la tercera, la visió es fa fosca, tornant als paràmetres de la imatge múltiple.

Després dels fets esdevinguts a la comuna de París el 1871 i veient el govern francès l'auge del moviment anarquista a tot Europa, s'organitzen registres i detencions contra el moviment anarquista amb l'objectiu de reprimir aquest moviment.

 

Es va cursar ordre de detenció de 426 persones sota l’acusació d’associació il·lícita. 29 dels encausats van poder fugir. Del 6 d'agost al 31 d'octubre del 1894 es va celebrar el judici-espectacle de 30 dels detinguts (19 teòrics anarquistes i 11 delinqüents habituals) per mostrar la convivència de l'anarquisme amb l'hampa.

Però sobretot el judici va servir per crear una opinió desfavorable del moviment anarquista dins de la població i per restringir la llibertat de premsa. Alphonse Bertillon, va fer les fotografies dels 397 detinguts. Sent un dels primers treballs de la fotografia policial moderna.

Cada rostre que compon “426 Anarquistes” no pertany a cap dels detinguts en concret i pertany a tothom. Es conformen així en cares sintètiques que són el reflex d'una societat que malgrat el pas dels anys, i el desenvolupament tecnològic  no ha canviat gaire.

Bebe Blanco Agterberg

(Amsterdam, Països Baixos, 1995)

 

La història és una invenció infinita. Cada societat se n'inventa el passat. La història no es basa en els fets sinó en la interpretació dels fets. La ciència històrica és un gènere literari més. Un híbrid creat d’objectivitat, subjectivitat i discurs.

 

“A mal tiempo buena cara” és un treball fotogràfic basat en la història recent. Com es pot viure en un estat construït sobre el silenci? El projecte és una reflexió sobre el període de transició a Espanya que va seguir després de la mort al llit del dictador Francisco Franco el 1975. Espanya necessitava decidir com passar d'una dictadura a una democràcia sense violència i no va ser possible una ruptura neta. Molts crims de la dictadura van quedar impunes i l’aparell de l’Estat es va reciclar amb els mateixos dirigents. Algunes de les pràctiques del règim dictatorial van continuar i encara es troben en els fonaments més profunds sobre els quals es construeix Espanya avui. 

 

El projecte mira aquest fet més àmpliament mitjançant la reconstrucció de la memòria col·lectiva pot fer front a l'atrocitat. El treball cerca una combinació entre la imatge d’autor i la imatge més documental per investigar com l'oblit es va convertir en una eina política.

Calin Kruse

(Leipzig, Alemanya, 1981)

 

L’ésser humà és un animal que no es reconeix com a tal. Es mira al mirall i no es veu. Sempre es creu quelcom més: un ésser amb esperit més enllà de la seva materialitat. Potser és per això que el filòsof Markus Gabriel diu que mai encaixem del tot dins la natura. Contraposem el nostre habitat artificial , la ciutat (civis, paraula de la que venen els termes civilització o civisme) amb l’habitat natural, el món salvatge.

 

El nostre distanciament amb la Natura és la causa dels actuals problemes ambientals. El rastre del humans a la Terra era gairebé insignificant fins l’arribada de les societats industrials on ens hem convertit en una força geològica que està transformant el nostre planeta. Un nou temps geològic que comencem a anomenar Antropocè.

Malgrat tot, no ens n’adonem perquè vivim d’esquenes a la Natura i no ens sentim part d’ella.

 

El fotògraf, dissenyador, editor i curador, Calin Kruse en el seu treball “Natural encounters” presenta imatges d'animals salvatges que s'alternen amb  paisatges de somni o de malson i detalls de rostres i cossos en primer pla que atrauen un espectador que  contempla directament la natura.

Tot i que totes les espècies poden, almenys en teoria, adaptar-se o aprofitar els assentaments humans, l’apropament dels animals salvatges a les poblacions humanes  genera desconfiança i por. En general, les úniques trobades naturals entre humans i animals transcorren quan aquests últims estan en captivitat o son atropellats.

 

Aquest passeig pels marges del costat salvatge es concep com un viatge per una  muntanya russa a través d'estats i sentiments d'anticipació, ansietat, por, sorpresa, delit i alliberament. 

Federico Clavarino

(Torino, Itàlia,1984)

 

En detectar camps magnètics, les anguiles migren al Mar del Sargassos per reproduir-se. Deixen els rius i neden cap a l'oceà per trobar-se amb el que els científics anomenen "l'objectiu de la seva vida", per després morir. La descendència tornarà als rius, que són a milers de quilòmetres de distància. Cada anguila viatja al seu propi ritme, arribant abans, durant o després de la primavera. El seu últim viatge és solitari, mentre que els nadons tornaran als rius juntament amb els altres, i allà compartiran una vida junts.

 

Com que els trossos reconeixibles dels animals viscosos d’una sopa d’anguiles  els objectes presentats en el treball “Eel soup” són fragments d'una realitat efímera. En observar amb cura els espais i les parts del cos mentre es recargolen, pressionen, obren, tanquen, dobleguen i toquen, la fotografia i l'argila s'han convertit en els mitjans de Federico Clavarino i Tami Izko per reinterpretar una sèrie de connexions significatives. La sèrie resultant explica, en última instància, una història de coexistència, construïda en gran mesura al voltant de les imatges persistents deixades per interseccions que, altrament, desapareixerien.

 

La versió en llibre d'aquesta obra, que s'ha exposat moltes vegades, entrellaça diverses  ramificacions: vistes de la instal·lació, imatges de l'estudi que els artistes van compartir a Milà, fotografies de les escultures i escultures fetes a partir de fotografies. El llibre també documenta el seu propi naixement en presentar imatges de la paret que es va utilitzar per treballar en la seqüenciació, així com entrevistes que els artistes van fer entre si. El llibre mateix, com un bol ple de sopa d'anguila, desafia la nostra facultat de distingir les coses, ja siguin persones, obres d'art o altres formes de vida.

Hiro Tanaka

(Tòquio, Japó, 1955)

 

La historia de la fotografia és la historia de l’home blanc viatjant pel món amb una càmera penjada del coll. Occident sempre ha explicat els altres. Bruno Latour reclama un antropologia simètrica que estudi la nostra societat tal com els antropòlegs clàssics van estudiar les anomenades societats primitives . Els altres, els no occidentals han de poder escriure i explicar el món.

 

Hiro Tanaka és un fotògraf japonès que fa uns quants anys que viu als Estats Units. Les fotografies del seu treball “Chicharron”  són una col·lecció de retrats, paisatges i natures mortes que capturen la vida quotidiana i els seus viatges pels Estats Units, Europa, Amèrica del Sud i Àsia. Objectes i fragments que combinen l’ordinari amb elements inusuals sota una atmosfera surrealista plena d’humor. 

 

Les seves imatges presentem textures brillants i colors altament saturats. Un estil que produeix una sensació d'absurd i, fins i tot, d'estranyesa. El que és quotidià és examinat sota la llum d'un cop de flaix despietat, una llum frontal contundent com un cop de puny.

La seva visió es caracteritza per aquestes juxtaposicions sorprenents i discordants que  busquen una constant sensació de desconcert i desplaçament.

 

Les fotos exposen el que és banal com el menjar -el chicharrón - amb el que és extraordinari per explicar la pèrdua d'orientació que pot portar un viatge a l'estranger. Unes fotografies plenes de caos que   suggereixen connexions aparentment aleatòries. Unes imatges separades en el temps i l'espai que interpreten el món sota la mirada subjectiva del fotògraf.

Gianpaolo Arena

(Treviso, Itàlia, 1975)

 

“A Folktale From Vietnam: Speeding Motorcycles and Roasted Lemongrass” és el resultat de nombroses visites al Vietnam que l’autor a realitzat durant un període de vuit anys. Fotògraf, investigador i escriptor interessat en els espais antropitzats i les seves relacions ambientals i socials, ordena els seus fragments fotogràfics del país -observacions arquitectòniques, retrats, instantànies i registres fotogràfics - en un estudi visual poètic, polifacètic. No tant interessat en una dissecció documental del país i la seva cultura sinó amb una voluntat  per conèixer-ho i representar-ho.

 

Les seves imatges busquen atrapar la música i els sons del paisatge i de la vida del Vietnam. La cacofonia produïda pel ronc de les rodes a les carreteres, pel espurneig irregular però incessant dels ciclomotors, pel treball a les obres i per fonts de so individuals com les botzines dels automòbils, els altaveus de la ràdio, les veus dels habitants i el cant dels ocells a les gàbies penjades d'edificis.

Lara Gasparotto

(Liège, Bèlgica, 1989)

 

L’autora ha escrit sobre el seu projecte “Solstices” les següents paraules: “Tot veient a través del sòl dels meus records, confonc els meus sentiments amb les estacions. És el que en faig de tot això”.

 

L’èsser humà és la mesura de totes les coses deien els antics. Sembla del tot impossible no sentir la natura des del sedàs del nostre jo. Els solsticis marquen els canvis de les estacions, els dies i les nits de la natura semblen repetir-se de forma infinita dins el cercle del temps. Els astres giren i tot gira amb ells.

 

El temps no existeix. És una invenció humana. El temps lineal. El temps cronològic sorgit del calendari i més tard del rellotge. Un temps humà que inventa el pas del temps. Una hibridació que fila aquesta xarxa d’agents conformada per quasi-objectes.

 

Lara Gasparotto desenvolupa un univers íntim capturant moments de dolçor i malenconia. Records convertits en somnis, la narració de les seves imatges pren vida a través de l'atmosfera que surt de la relació entre la llum i el silenci. Llegim les seves imatges com recordem les estacions passades: el lloc i el temps no importen, els moments es converteixen en tendres records d’allò que no hem viscut.

 

La figura, sempre insistent, de la dona: jove, sensual, de vegades a punt de defallir. Dones adolescents, alhora immadures i plenes de sensualitat, imatges vagues entre fragments del món natural. El corrent d’aigua com el líquid amniòtic on neden i es cabussen els seus personatges dins del ventre matern de la Natura. El gest simbòlic i sagrat del baptisme com acte eròtic d’entregar-se a la vida.

M'hammed Kilito

(Casablanca, Marroc, 1981)

 

Ubicats en regions àrides i semiàrides i considerats un baluard ecològic contra la desertificació i un important refugi per a la biodiversitat, els oasis constitueixen un ecosistema original, basat en el just equilibri de tres elements: l'abundància d'aigua, la qualitat del sòl i la presència de palmeres datileres. Les palmeres datileres amb el seu fullatge en forma de para-sol creen un microclima humit, protegit del vent i favorable al desenvolupament de les plantes.

 

'Before it’s gone' és un projecte en curs que documenta la vida als oasis amb un enfocament en els problemes complexos i multidimensionals de la degradació dels oasis al Marroc i el seu impacte en els seus habitants. 

 

L'objectiu principal és cridar l'atenció sobre aquesta situació alertant l'opinió pública, els responsables polítics i les organitzacions interessades mitjançant aquest projecte. També és una demanda per protegir el patrimoni intangible ancestral de la cultura nòmada al Marroc, així com la preservació de l'ecosistema de l'oasi.

Manal Abu-Shaheen

(Beirut, Líban, 1982)

 

Aquest treball que té com a títol el nom de la ciutat de Beirut vol evidenciar com les formes de comunicació de l’actual globalització exporta imatges idealitzades d’una cultura a les realitats d’una altra. Occident com el gran colonitzador que imposa el seu estil de vida arreu, el seu ideal de prosperitat i societat. La dicotomia Tradició-Modernitat replica la dicotomia Orient-Occident. El progrés només pot seguir les traces del món capitalista i el sistema liberal.

 

Motivada per la manca d'història visual del paisatge al Líban, l’autora construeix el seu propi arxiu fotogràfic de l’entorn urbà: una ciutat dominada per tanques publicitàries. La publicitat  unes  imatges d’un occident opulent que omplen els carres d’una ciutat del pròxim orient. Luxe, glamour i felicitat. En cert sentit, els anuncis son l’esquer pel consum il·limitat del  creixement capitalista, però, per una altra banda pretenen vendre  un ideal occidental del tot mitologitzat que és incongruent a una ciutat posterior al conflicte bèl·lic.

 

Els anuncis i el capitalisme neoliberal  representen la forma més recent de colonialisme. El que és nou i fascinant d'aquest sistema és que empra les imatges com la seva eina més poderosa. La ciutat ara està ocupada per imatges de persones i productes occidentals. El fet que utilitzi el blanc i negra a les seves fotografies sembla posar al mateix nivell el món fictici de la publicitat i la dura realitat de la ciutat de Beirut. 

Paula Anta

(Madrid, Espanya, 1977)

 

Com diria l’aforista Carlos G. Munté: “L’ésser ser humà és artificial per naturalesa”. Paula Anta és una artista i fotògrafa espanyola l'obra de la qual es centra en la relació entre la naturalesa i l'artificialitat unida a les estructures creades per l'ésser humà.

 

La seva sèrie “Khamekaye” està realitzada a la Gran-Côte, una secció del litoral senegalès que abasta uns 150km, des del nord de Dakar fins a la desembocadura del riu Senegal. En aquesta gran superfície de platges i dunes es distingeixen, de tant en tant, unes estructures compostes per branques, plàstics, xarxes de pesca i diferents objectes, elevant-se al bell mig d'aquesta gran extensió de mar, sorra i vegetació. A primera vista semblen objectes informes, caòtics, embulls de branques i plàstics que semblen rebutjats pel mar. Natura i deixalles humanes, Tot i això, els Khamekaye són senyals, grans fites col·locades al llarg del litoral per marcar el lloc on, cap a l'interior, es troben els poblats. Tenen una intenció molt concreta, una utilitat pràctica i domèstica. La seva posició no és arbitrària. La seva presència tampoc no és capritxosa o inconseqüent. Des del mar (al llarg d'aquesta extensió hi ha algunes zones de gran activitat de pesca) i des de la sorra, es pot conèixer on és el poblat. Khamekaye significa fita en llengua wòlof, un dels idiomes més parlats al Senegal i aquest terme és emprat únicament per designar aquests senyals de platja.

 

Però el veritable descobriment és veure que darrere d'aquestes estructures i dels seus materials trobats, hi ha una voluntat estètica i formal. L'estructura deixa de ser abstracta i es converteix en escultura, establint una relació amb el lloc (paisatge) i amb la cultura (història, societat, economia).

Marguerite Bornhauser

(París, França,1989)

 

El fenomen del color és lluny de ser explicat amb certesa. És una pura sensació física que pertany als objectes o és només una reacció psicològica subjectiva? Es troba a la realitat exterior o a l’interior del nostre cervell?

L’ús del color a la fotografia va trigar a ser acceptat dins dels àmbits artístics. Es considerava que el blanc i negre era més idoni per a una representació visual del món real i que la utilització del color només afegia engany i frivolitat.  Aquets desdeny pel color a la història de la fotografia no va canviar fins l’aparició de l’obra d’autors com William Eggleston o Wolfgang Tillmans.

 

L'obra de Marguerite Bornhauser  va molt més enllà i  el color  és, alhora, contingut i forma del seu estil i,  per tant, una manera de percebre i representar el món. 

 

El seu treball “When black is burned” presenta un seguit d’imatges poètiques d’una bellesa embriagadora que s’apropen a l'àmbit abstracte. Detalls ampliats, contorns d’ombres profundament negres, textures, reflexos, formes vegetals aïllades i fragments  descontextualitzats.  Un món oníric on es redueix la diferència entre allò real i allò fictici.

 

Per aconseguir aquesta  paleta de tonalitats l’autora empra la clàssica pel·lícula Ektar 100 per tal d’obtenir una coloració densa i saturada. El seu domini del color, el joc d’ombres i la llum contrastada  conforma la singularitat d’aquesta escriptura visual plena d’un cromatisme intens i orgànic. La matèria de que estan fets els seus somnis.

Mercis Rossetti

(Barcelona, Espanya, 1989)

 

El sentiment amorós és una barreja d’instint i aprenentatge cultural. “Amor de llangardaix” és una oda a l'amor i al desamor, als cossos que es barregen i desdibuixen els seus límits. A les pells, la suor i els intercanvis. A tot allò que és plaer i que es transforma en dolor per tornar a començar. Als amors poc convencionals, als amants, als ex-amants i a totes aquelles parts del cos que no existeixen sense un altre.

 

Hi ha parts del cos que són impossibles de catalogar. Conviuen al llindar entre altres dues anatomies que sí que posseeixen nom propi. No hi ha manera de nomenar-les més que per descripció d'on es troben. Són espais d'unió i de convivència. Són el límit físic entre uns elements definits. L'aglutinant que permet a un cos existir com a unitat completa. Són "anatomies liquen".

 

En general no existeixen de manera conscient fins que un altre les activa mitjançant el tacte. Viuen inactives. El plec entre els dits de les mans i els peus, els buits entre les costelles, la unió entre el coll i la part posterior de l'orella, l'espai entre clavícules just per sobre de l'estèrnum, la pell sota les ungles curtes. Tots aquests fragments tenen una mica de fantasma, d'absència per falta d'atenció i viuen en hibernació a l'espera que algú aliè les activi.
La necessitat del frec de la pell i el tacte dels cossos es pot veure en aquest seguit de fotografies analògiques en color i blanc i negre on cadascuna d’elles conforma una baula de la cadena infinita de l’amor i el desamor.

Teo Vázquez

(Cadis, Espanya, 1975)

 

La Nuu als Barris. Els rostres de la ciutat. Intervenció de l’artista Teo Vázquez als carrers del barri de Les Torres.

El rostres de la ciutat és un projecte d’art contextual de situació, intervenció i participació ciutadana que tindrà lloc durant el festival d’enguany.

La Nuu als barris  s’inicia aquest any però amb intenció de ser reproduïda a diferents barris de la ciutat de Rubí. Un per a cada edició. Aquest any comença aquesta experiència al barri de Les Torres . 

La acció artística serà duta a terme pel fotògraf i artista urbà Teo Vázquez.

 

Un dels objectius d’aquet projecte és la reivindicació de la perifèria com a centre de producció i consum cultural. Es vol desenvolupar a la perifèria de la perifèria per descentralitzar així també les pròpies dinàmiques culturals de la ciutat de Rubí.

El Barri de Les Torres de Rubí situat a la part sud del seu casc urbà és actualment un dels barris més densament poblats de la ciutat. Els darrers anys, nou vinguts procedents sobretot  del Marroc i de Llatinoamèrica han passat a ser els nostres veïns.

El nom de Les Torres prové d’un conjunt de cases residencials (“torres”) que la família Massana va edificar els anys 20 del segle passat però va ser a partir de 1968 que es van iniciar els treballs d’aixecament dels grans blocs de pisos que ara constitueixen el conjunt de Les Torres pròpiament dites. 

 

Aquest projecte d’intervenció artística pretén contribuir a la interacció i participació dels veïns i veïnes de Les Torres al voltant del treball de l’artista Teo Vázquez que en col·laboració amb les principals entitats del barri promourà un procés  de creació comunitària. El treball de recerca i dinamització es realitzarà durant dos mesos  per finalment incorporar en els seus murals la imatge d'alguns d'aquests ciutadans i ciutadanes com a icones representatives de Les Torres.

L’objectiu és resignificar l’espai arquitectònic dels seus edificis per tal manera de despertar l’interès emocional , cultural i el propi orgull dels veïns i les veïnes de Les Torres 

 

Els rostres de la ciutat es recolza en l’impacte visual de la fotografia i dels grans murals exposats al carrer per dinamitzat la ciutat a través de la creació artística i alhora busca reforçar i reflectir la convivència i la cohesió social del barri gràcies a la funció democratitzadora de l’art i la cultura amb una intervenció oberta al aire lliure per a ser gaudida per tots.

Isaac Flores

(Barcelona, Espanya, 1994)

«Identitats vàlides» és una mostra de l'obra fotogràfica d'Isaac Flores sobre l'escena queer de Barcelona. Està configurada per imatges que van de l'any 2018 al 2020, centrades en l'art del drag, el transformisme i la dissidència sexual.

 

El projecte va prendre forma de manera espontània, no intencionada: l'Isaac s'emportava la càmera analògica en les seves sortides nocturnes del Raval i el «Gaiexample», on va començar a captar les escenes i les persones que configuren el seu projecte. El pas següent, un cop pren consciència de la importància d'aquestes imatges, va consistir a realitzar sessions fotogràfiques en exteriors, amb llum natural, aplicant la metodologia de la fotografia clàssica i la fotografia de moda, i combinant diferents formats (digital, analògic i amb càmera Polaroid).
«Identitats vàlides» busca ser una denúncia i un toc d'atenció contra la intolerància i l'odi que reben les persones del col·lectiu LGTBIQ+ per la seva forma de ser, d'estimar i d'expressar-se.

 

El treball va guanyar el premi joves fotògraf(e)s de Catalunya convocat pel Centre de la imatge INSPAI.