Menú

Artistes

Miren Pastor

(Pamplona, Espanya, 1985)

Bidean. En camí. Les imatges de Miren Pastor semblen d’un altra època, de quan els exploradors fotografiaven llocs mai calcigats per l’home , de quan el món era vist per primer cop; no obstant, les d’aquesta autora són recents i estan realitzades a llocs propers. La raó d’aquesta semblança radica en que les fotos antigues d’avançada mostren unorb desconegut, les de Pastor els éssers per dins i aquest és un espai velat igualment.

Els tres graons que constitueixen Bidean són l’al·legoria d’una perfecte comunió:

l’humà que és Natura i Natura que té una part humana; els cicles són compartits, qualsevol canvi que afecte a una part afecta a l’altra. (...)

Veure el món per primer cop o veure el món com un nen és admirar-se tant del mínim com del màxim, observar i pensar que hom està al-al·lucinant; però què passa si ho veiem amb uns ulls que s’han donat la volta cap a dins?

Festival La Nuu - Miren Pastor

Lúa Ocaña

(Vigo, Espanya, 1982)

El projecte neix de l'impuls per fer una retrospectiva un tant especial del meu treball des de l’any 2007 fins a dia d’avui. Suposo que tot el que surt d’un mateix punt té alguna cosa semblant entre si, encara que aquesta sigui només l’origen comú. Aquesta fou la idea que va donar lloc a la col·lecció d’imatges. La meva mirada és l’origen, un punt subjectiu de com veig diferents espais i detalls que m’envolten. El discurs visual d’aquestes fotografies encara es viu, va i ve, és quasi laberíntic, amb racons obscurs, lúgubres, plens de nostàlgia i eco.

Festival La Nuu - Lúa Ocaña

Elisa González Miralles

(Madrid, Espanya, 1978)

Amb aquest projecte vull qüestionar com una societat i els seus estàndards determinen el comportament d'un individu i limiten el desenvolupament de la seva identitat. Em preocupa que una persona pel fet de néixer i viure dins d'una cultura compleixi un rol que li ve imposat, i ho fa inconscientment, sense preguntar-se els perquès, ni plantejar-se que puguin existir altres camins.

Parlo sobre les noies que semblen nines, sobre la seva objectualització

Festival La Nuu - Elisa González Miralles

Maite Caramés

(Barcelona, Espanya, 1972)

És un projecte que es forja des de l’amistat: Valerie, la protagonista , és la meva galerista, i en aquest trajecte ens hem anat coneixent i fent amigues. Quan li van diagnosticar un càncer, uns dies després, em va dir que li agradaria que la sigues en aquell viatge. No només pel fet de documentar el càncer, sinó que, sense dir-m’ho, per ella suposava enfrontar-se a la por davant la càmera, ja que ella també és fotògrafa i coneix molt bé aquest mitjà.

Utilitzo la fotografia com a imatge narrativa, explicada en forma de relats, sèries o seqüències. Les meves imatges són el producte d'una intenció, narració o esquema previ i parteixen de trobades, troballes o moments que em suggereixen i provoquen. Treballo de manera intuïtiva i moltes vegades no sóc conscient d'on provenen les meves obsessions.

El quotidià i banal és sempre posat en escena per demostrar la fràgil línia entre realitat i irrealitat. El resultat són unes imatges suspeses en el temps, sense referents o nominacions, que llancen interrogants i inciten a sospitar el insospitat.

 

Festival La Nuu - Maite Caramés

Marta Soul

(Madrid, Espanya, 1973)

«...Es tracta de consumir quan més millor. L'home apareix com a partenaire de la dona: ell és només un element més, i no un co-protagonista, i per tant, canvia amb cada escena. L'acció es deshumanitza fins a cert punt per la reiteració d'instants que donen prioritat a la llum, el luxe i la forma per sobre de les emocions. El canvi constant sembla ser l'únic camí per arribar al nostre ideal, que potser està més en línia amb un eslògan publicitari que amb qualsevol altra creença. La reflexió en aquest treball s'origina en tractar de comprendre com integrem les nostres emocions en un estil de vida de consumidors en el qual tot ha de ser atractiu, però alhora, té una data de caducitat perquè hi ha una recerca constant per canviarper alguna cosa millor.

L’aventura amorosa és una altra manera d'aconseguir l'objectiu i s’ens ofereix com la màxima aspiració: la felicitat. Aquestes imatges es deriven de la necessitat¡ d'expressar visualment la materialització d'aquesta expectativa.»

Festival La Nuu - Marta Soul

Diana Coca

(Palma de Mallorca, Espanya, 1977)

Mujer serpiente ha estat realitzada com part d’una campanya publicitària per la marca de sabates Carolinna Espinosa, ubicada a Hong Kong ,amb la col·laboració d’Esteban Andueza. Elprojecte ha representat un repte per partidadoble, en primer lloc, per utilitzar el discurs artístic per trencar amb el format tradicional de la fotografia de moda i en segon lloc per fer-ho a la Xina. Mitjançant les sèries fotogràfiques esplantegen qüestions que estan vinculades a un vessant més polític, com qui pensa la ciutat contemporània i per a qui es dissenya? o qui pensa la moda i per a aquí es concep? La dona es retratada d’una manera gens complaent, plena de tensió i inestabilitat, utilitzant la seva força per a rebel·lar-se contra l’establert, que es reivindica a si mateixa i a la seva corporalitat. Si en el passat la fotografia de moda mostrava la freda perfecció i elegància de les classes burgeses i aristocràtiques, sostingut en un sistema de poder, jerarquia, moralitat i estabilitat, a les meves imatges es rebutgen aquests conceptes i es centren en una revisió de la contemporaneïtat, tot retratant una dona viva, quotidiana, que deixa de ser un objecte inanimat per transformar-se en un ésser humà actiu que resolt situacions reals, permetent a l’espectador ser una extensió de las circumstàncies que es narren(...)

El projecte ha estat realitzat en localitzacions exteriors de Pequin i els seus voltants. Llocs amb poc glamour , carrers, mercats, parcs, muntanyes, zones en construcció, carreteres... enles que s’han burlat les necessitats de permisos i transgredit les pautes establertes per les autoritats per a les creacions artístiques. Per a questa nova generació de dones xineses, inquietes i enfrontades amb els seu entorn, és precisament la moda i les sabates els elementsque els hi permeten, fugir, volar o inclús, somniar, reconciliar-se amb la tradició i el seu passat.

Festival La Nuu - Diana Coca

Vanessa Puentener

( Basilea,Suïssa,1973)

Sobre Vilnius:

«... Tretze fotografies, cadascuna titulada  retrat. Les fotografies van ser preses a Vilnius, Lituània. Representen la dona post-comunista de Lituània en una societat complexa. En un moment de canvi social,  dones que volen aixecar-se dels seu anonimat i defensar la seva identitat [...] Cadascun d'aquests mocadors - i cadascuna de les seves propietàries - representen una personalitat separada i expressada a través de la violència dels colors, la suavitat de la tela i, els patrons del disseny floral. »

Aleksandra Vajd,

Festival La Nuu - Vanessa Puentener

Paola de Grenet

(Milan, Itàlia,1971)

Cada vegada més persones acullen animals a casa seva i els tracten com a membres de la família. En els darrers anys, els amos de mascotes gasten més temps i més diners en la salut i la felicitat dels seus animals de companyia. Coses que abans haurien semblat extravagants com guarderies per gossets , cementiris de mascotes, i una creixent gamma de cirurgies i tractaments de mascotes són ,ara, una pràctica comuna. El procés de dol que molts propietaris senten quan mor una mascota avui dia es considera una reacció molt natural. Gossos (i mascotes en general) són per als éssers humans la confirmació de l'existència de "l'altre", un ésser viu que ha de cuidar. La seva presència ens recorda la nostra necessitat de compartir i el nostre instint d'empatitzar i sobreviure. Aquests gossos són fotografiats segons la tradició del retrat més formal per recalcar la seva condició de membres de la família.

Festival La Nuu - Paola de Grenet

Ana Cuba

(Saragossa, Espanya, 1985)

"Feia temps que volia fer alguna cosa sobre les pseudociències. Recordo que una ex parella va començar a prendre Oscillococcinum per no contraure la grip un hivern. Jo era molt escèptica i encara ho sóc. No obstant això, en cap moment no vull ser irrespectuosa cap a les persones que creuen en aquestes pràctiques o posicionar-me , clarament en contra". Aquest projecte el que vol realment és estimular el pensamentcrític, a través de la ironia de les fotografies, el text i, finalment, d'el títol.

Ana Cuba mostra una sèrie d'imatges que presenten una àmplia gamma de teràpies alternatives com la cromoteràpia, l'homeopatia, la magnetoteràpia o el Reiki.

Festival La Nuu - Ana Cuba

Mireia Bordonada

( Barcelona, Espanya, 1979)

Interiores és una sèrie de retrats de persones pròximes a mi. Aquesta relació pren doncs un altre punt de vista y tot resta impregnat per la familiaritat existent. No sóc una infiltrada a la vida dels altres, ja que, d’alguna manera, també en formo part. Fotografiar la meva realitat genera un treball intern, una forma d’autoconeixement que em mena cap a l’autoretrat. Aquesta és la història d’una subcultura a la ciutatde Barcelona durant els anys 2007-2009.

Retrat d’una joventut amb problemes que no tant sols es manifesta mitjançant uns estàndards socio-polítics sinó també amb una estètica que els diferencia i a vegades genera una barrera cap a la societat. Els protagonistes d’aquesta història estan vinculats a les cultures punk i skin de Barcelona, un moviment que resisteix als cànons establerts pel “pensament únic”. Al entrar dins les cases dels dels protagonistes, m’interessa mostrar que no es tracta només de  de pura estètica sinó   que és una forma de vida, la seva forma de vida, amagada sota una etiqueta en molts casos mal compresa.

 

Festival La Nuu - Mireia Bordonada

Dèbora Martínez

(Càdis, Espanya)

Quan era petita tenia por dels fantasmes, recordo que treia els ulls entre els llençols tot imaginant que apareixien de la penombra. “Els fantasmes no existeixen” deia la mare, però hi ha quelcom de pervers a l’obscuritat que genera tot un imaginari de possibles ficcions de la por i de nena totes aquestes ficcions tenien cara de Dràcula i de monstres diversos que només apareixien quan la nit era negra nit.

La hora del Lobo és un projecte que vol explorar aquest període del crepuscle denominat l’heure bleu  (l’hora blava) que compren des del moment que cau la llum del dia fins quasi la més complerta foscor.Partint d’aquesta premissa, la meva intenció és treballar conceptes com la incertesa, la inquietud o la superstició . No vull parlar de la mateixa por, sinó de la torbació que precedeix a la por. Pretenc, també una fotografia fílmica, gaire bé com fotogrames de pel·lícules i el color com element conductor vers aquesta incertesa. Fotografia i ficció a partir del blau fosc en aquest trànsit del dia a la nit.

Festival La Nuu - Dèbora Martínez

Bego Antón

( Bilbao, Espanya, 1983)

El meu treball sempre gira entorn al triangle amorós entre humans, animals i natura. També m’interessen els petits col·lectius que es veuen estranys des de fora però que al entrar en ells comprens que només es tracta de persones amb uns interessos molt particulars. No m’agrada encasellar el meu estil fotogràfic i no em sento còmode amb les etiquetes. No he trobat cap gènere que em defineixi, però si ho haig de fer, diria que toco el documental des d’un punt de vista optimista.

Vaig viure durant dos mesos a Olafsfjordur, un petit i remot poble al nord d'Islàndia. Volia descriure el comportament humà sota condicions atmosfèriques adverses i investigar les conseqüències que això pot tenir amb el seu vincle amb la natura i el paisatge.

Festival La Nuu - Bego Antón

Leitmotiv

NOSALTRES/ NOSOTROS / US/ NOUS

Tota fotografia parla de nosaltres, de la nostra condició humana, de tot el que compartim. Res humà ens pot ser aliè. La diversitat és l’atribut de la nostra substància. Diferents maneres de ser iguals. Més enllà de condicions materials, culturals, de gènere o classe tots vivim sobre la pell de la mateixa Terra. En cada rostre humà podem veure el nostre rostre. Per tant, és en el mirall del nostre rostre on hem de poder veure els privilegis i els desavantatges de cada membre o col·lectiu que conforme el gènere humà. Cadascú de nosaltres és una part del tot. Cadascú de nosaltres és responsable de la resta.

Malgrat que mirar és més difícil que pensar, mirar (mirar-nos) ens ha de servir per pensar el nostre passat, el nostre present i el nostre futur.

 

El poeta anglès de l’escola metafísica John Donne (1572-1631) ens ho recorda en el seu poema més famós  Per qui toquen les campanes, títol que va fer servir segles més tard Ernest Hemingway per donar nom a la seva novel·la sobre la Guerra Civil espanyola.

Ningú no és una illa,
ben bé ell mateix tot sol.
Cada ésser humà és un bocí del continent,
una part d’aquest tot,
si el mar se n’endú un tros,
Europa sencera s’empetiteix;
res no hi fa si és un rocam
o és la casa on vius
o la d’un dels teus amics.
Quan mor algú em faig més petit,
perquè sé que jo soc un amb el gènere humà.
No vulguis saber, doncs,
per qui toquen les campanes,
ho fan per tu.

(Traducció Manuel Ballester)

El lema expositiu d’aquesta edició s’intitula  Nosaltres/ Nosotros, Us/ Nous i els  treballs seleccionats d’aquestes 12 fotògrafes ens serveixen per recordar que “ningú és una illa” i que tots som un amb el gènere humana i la seva condició. En aquestes fotografies estem tots nosaltres.

 

 

Aquest lloc web utilitza cookies de tercers amb la finalitat de realitzar tasques d'anàlisi. L'accés i ús del lloc web implica la seva acceptació. Per canviar les teves preferències o ampliar la informació, pot accedir a la nostra Política de Cookies

més informacióAccepto