Amandine Kuhlmann

Una selfie és un autoretrat fotogràfic fet amb un telèfon mòbil dotat de càmera fotogràfica per a ser immediatament compartit a internet. Fins fa poc el poder d’autorepresentació era una prerrogativa limitada als artistes que tenien el domini dels materials tècnics i els canals de difusió per a la plasmació i distribució de la imatge d’un mateix. Amb la democratització de la fotografia i el sorgiment de l’espai virtual d’internet, l’autoretrat i l’exposició del jo està a l’abast de tothom.

La selfie com a gènere fou una creació de les noies adolescents que reivindicaven un espai per expressar les seves angoixes i els seus anhels. Aquest tipus d’imatge s’ha convertit ràpidament en una pràctica habitual entre tots els adolescents però , finalment, s’ha generalitzat, també, entre els adults com un nou ritus social. La característica fonamental de les selfies és que es tracta d’una autorepresentació més banal i, sobretot, més autocomplaent que l’autoretrat fotogràfic habitual. Semblen vinculades més a l’estat del moment que a l’essència, més a l’emoció que al sentiment.

La democratització de la producció d’imatges i l’accés a internet facilita que els consumidors de les xarxes socials comparteixin milions de fotos cada dia. El consumisme capitalista ajuda aquesta híper-abundància d’imatges que de retruc crea una gran contaminació icònica.  Les fotografies ja no es realitzen per a ser vistes o per preservar  la memòria sinó per a compartir-les de forma instantània i compulsiva. Aquesta forma d’autoretrat planteja una nova manera de relacionar-se amb el món. La nostre identitat digital és molt més important que el nostre jo real. No tenir presència al món digital significa no existir. Ser o no ser.

El nou capitalisme de les imatges ha trobat maneres de monetitzar aquesta sobreexposició de la nostre imatge a través de plataformes com Tik Tok, Instagram o Onlyfans i ha contribuït a la continuïtat la hipersexualització de la dona.

Cash Me Online és un projecte de vídeo i fotografia on l’autora combina la performance, la selfie, imatges d’arxiu trobades i el deepfake ( creació i alteració d’imatges a través de la intel·ligència artificial) per explorar l’ impacte de les càmeres a l’era de les xarxes socials.El nucli del projecte gira al voltant de la creació d'un alter ego digital hiperfemení elaborat meticulosament per capbussar-se per complet al món de les xarxes socials.

Aquesta identitat digital s'inspira en altres figures femenines presents en l'àmbit online, i vol ser una exploració de l'autorepresentació femenina. El concepte de la «mirada femenina» en una època en què les dones tenen una presència destacada a la pantalla, representant-se a si mateixes posa en contradicció la recerca d’una identitat pròpia i la tensió entre la estandardització del codis, els cossos i la permanència d’una única percepció de la bellesa de la dona.

Al subvertir les expectatives i introduir elements d'imprevisibilitat, Amandine  Kuhlma pretén suscitar el pensament crític sobre la influència que les xarxes socials mantenen sobre l'autopercepció i sobre les construccions socials que donen forma a les nostres experiències en línia. Tanmateix, també posa de manifest la persistència i el reciclatge emmascarat d'estereotips femenins tòxics de recurrència històrica.