Alexander Binder

Alexander Binder, amb seu a Stuttgart, va néixer l'any 1976 a la zona de la Selva Negra d'Alemanya; és un fotògraf autodidacte sense cap mena d'educació artística formal. Mirant la creació a través de lents antigues, lents auto construïdes, prismes i joguines òptiques, convida l'espectador a un viatge psicodèlic en un univers ple de contrastos: les fotografies en color xoquen amb altres obres denses en blanc i negre, on vida i mort, bellesa i lletjor s’enfronten.

Kristall ohne Liebe (traduït literalment: "Cristall sense amor") és un viatge visual a un món místic i oníric paral·lel. Atret per l’ocultisme i el misticisme, els seus referents són el món visionari de la ciència ficció, les novel·les fantàstiques, el terror lovecraftià, les teories de la conspiració i els còmics underground.

En el seu treball li agrada jugar amb la coneguda i acceptada idea de que la fotografia és un mitjà de documentació del món , un mirall fidel de la realitat. L'ús d'aquesta eina per a captura plans invisibles i màgics crea confusió, però també ajuda a qüestionar la nostra percepció del "món real". La pantalla que ens separa d’allò profund.

Els boscos i la natura salvatge plens de forces tel·lúriques invisibles i obscures com a espais del subconscient on la frontera entre l’entorn i el jo s’esvaeix és el que vol mostrar a les seves imatges.

Per ell, les fotografies son sigils, símbols gràfics utilitzats en la màgia com a firma d’una entitat espiritual. En l'ús modern, especialment en el context de la màgia del caos que té adeptes com els escriptors Robert Anton Wilson, Allan Moore o els músics de Die Antwoord, els sigils fan referència a una representació simbòlica del resultat desitjat del mag.

Segons l’autor sempre va odiar l'estètica neta i els resultats perfectes de les lents estàndard. La seva visió personal de la fotografia el va portar amb la fotografia estenopeica, amb càmeres de plàstic barates i velles lents soviètiques. Els seus objectius fotogràfics preferits consisteixen només en un petit forat en un tros de paper metàl·lic unit a una placa de coberta.

El dissenys de les seves càmeres d’autoconstrucció no són realment elaborats i semblen més aviat amateurs, plens i lents petites tretes de càmeres velles carregades amb pel·lícula caducada en color o blanc i negre.

Una pràctica estètica que defuig els píxels i els moderns sensors digitals.