Marjolein Martinot

El rostre és un espai narratiu. Un llibre ple d’històries que busca ser llegit amb deteniment. La novel·la d’una vida. Sempre tenim l’estranya convicció que l’individu s’amaga en la màscara del rostre.

 

Oscar Wilde va dir que a partir dels quaranta anys tots som responsables de la nostra cara. La geografia del rostre és un paisatge infinit que oculta i revela la nostra ànima.

Potser és per això que ens agrada tant mirar els retrats dels nostres familiars, dels nostres amics, dels nostres éssers estimats.

Tanmateix, també ens fascina mirar retrats de gent desconeguda i anònima. Mirar un rostre de fit a fit, contemplar la imatge d’un rostre és mantenir un vincle, una comunió íntima i profunda.

 

La mirada mai és innocent. Per això a les grans ciutats la gent evita mirar-se als ulls. Una mirada directa i fixa és un voluntari acte d'agressió.

 

La fotògrafa Marjolein Martinot en el seu treball Riverland camina pels marges de l’aigua i mira de cara els rostres i els ulls de la gent. Camina amb la seva càmera pels rius i vies fluvials del Sud de França. Un curs d’aigua que serpenteja com un camí antic entre els arbres. Un espai liminal ple de boira i somni.

L’autora ens presenta una sèrie de fotografies de factura clàssica i d’un acurat i preciós blanc i negre fetes en pel·lícula, que ens mostren diverses escenes, retrats frontals, paisatges i natures mortes.

A les seves imatges vora el riu, sota la llum suau del matí i els daurats del crepuscle, el temps queda en suspens en un estiu interminable. Un món oníric i màgic on els infants juguen feliços i els adolescents, les famílies i les parelles veuen passar la vida sense recança. Amb plena acceptació.

 

Riverland és un refugi al cor del bosc de les fades, un espai per amagar-se de la mort i viure per sempre. Les nostres vides, els nostres rostres són breus com fotografies, però és quan algú ens mira que som eterns.