Cecília Coca

Mas Adei és un assaig visual que explora la forma de vida del Leandro, l'oncle de l'autora. A manera de quadern de camp, la càmera registra les visites regulars a casa seva durant més de tres anys.

El treball neix de la fascinació per tot allò que envolta l'oncle, un món de rutines repetitives i ancorades en el passat, dins d'una casa cada cop més deteriorada. El Leandro, una persona especial que sempre ha necessitat suport familiar —primer de la seva mare i ara de la seva germana gran, la Montse— viu una vida marcada per rituals estrictes: a les 16h escoltar un disc de sarsuela; a les 17h, partida de parxís; a les 18h, fer un volt; i a les 19h, escriure cartes i ordenar la seva col·lecció de postals. Un home que sembla viure entre el segle XX i el XXI. 

De forma inconscient, la mirada de la fotògrafa s’ha amollat a les rutines de la casa, desenvolupant els seus propis hàbits i fixacions visuals, captant detalls que l’ull humà no percep i que revelen la singularitat d’aquest temps. Més que documentar la vida del Leandro, Mas Adei busca observar la relació entre ell, l’espai, els objectes i els gestos que defineixen aquesta manera única d’estar en el món.

La fotografia sembla aturar el temps. Congela les imatges en un instant etern que ens remet al “això ha sigut”. Fotografiem i allò capturat ja és passat. La relació de les imatges fixes amb el temps és molt més complexa del que pot semblar en un primer moment.

Una seqüència d’imatges fixes crea una línia temporal. Un abans, un ara i un després.

Documentar la mateixa escena al llarg dels anys ens remet al pas del dies. Repetir el mateix acte rutinari jornada rere jornada no atura pas el temps però li atorga cert sentit. Una fotografia és un record o el record d’un record? Un record és una cosa que tenim o una cosa que hem perdut? Posseïm les coses que hem fotografiat? Posseïm les imatges infinites de les pantalles omnipresents que consumim ,rutinàriament i cega, cada dia?