Liz Gorman

“Totes les fotografies són un memento mori” va escriure Susan Sontag.

 

La tradició crítica ha incidit sempre en allò que s'ha anomenat “efecte tanàtic” de la fotografia però, aquesta íntima relació entre imatge i mort es remunta al naixement del retrat i a la idea de representació visual. Régis Debray ens recorda, al seu estudi Vida i mort de la imatge. Història de la mirada a Occident, l'etimologia de la paraula “imatge”. A l'Antiga Roma, imago era el terme que designava la màscara de cera que reproduïa el rostre dels difunts. Un naixement per la mort que converteix la imatge del retrat en una mena d'art funerari.

 

«Em vaig veure mirant-me a mi mateixa» de Liz Gorman és un projecte fotogràfic sense càmera que aborda la mort, la contaminació plàstica i el narcisisme artístic.

 

Les seves imatges estan conformades per diferents fotogrames, és a dir, per imatges fotogràfiques obtingudes mitjançant la col·locació d'objectes per sobre d'una superfície fotosensible i mitjançant, també, l'exposició de la llum directa sense la intervenció d’una càmera fotogràfica.

 

Cada un dels fotogrames es realitzat a partir d'un motlle del seu rostre en plàstic i de les impressions fotogràfiques obtingudes a partir d'aquesta imago o màscara mortuòria sobre el paper.

 

Mirar-se al mirall i quedar-se embadalit d’un mateix ens remet al mite de Narcís i a la cultura del narcisisme que Christopher Lasch va definir com una de les característiques fonamentals del nostre temps.