Vivim immersos en un temps convuls d’una immediatesa incessant. Les imatges semblen haver perdut  tota relació amb el passat i amb la prolongació  de la memòria. Les imatges, ara, estan al servei d’un present etern lligat a una cadena infinita d’emocions que neguen qualsevol narrativa amb una mínima voluntat de futur.

Segons Norval Baitello habitem l’era de la iconofàgia. Espectadors captius, estem rodejats d’una pantalla contínua i omnipresent. La seva superfície digital esdevé un mirall líquid deformant, curull de miratges. Una pantalla que ens promet una  suposada finestra oberta al món i al contrari, envaeix la nostra existència per allunyar-nos de la realitat i de la vida. Pensem que creem i consumin  imatges i són les imatges les que ens devoren. Hi ha qui diu que també són elles les que ens creen. Sense una constant exposició i auto-exhibició visual tampoc tenim una existència real dins del nou capitalisme de ficció.

El món ha esdevingut pantalla. Vivim en un món-imatge que fa més vigent que mai el clàssic mite de la caverna. El nou valor d’ús de les imatges està al servei d’un laberint narcòtic i alienant que té com a fita l’oblit i el col·lapse perceptiu. Una mirada acrítica impulsada pels nous actors i interessos monetaris  del capitalisme de la vigilància  i l’economia de l’atenció. Cerclats d’un soroll visual constant, les imatges s’han tornat transparents i els nostres ulls cecs. Som incapaços d’assimilar tantes imatges, tanta  banalitat innecessària.Hem deixat de mirar.

Les imatges esdevenen transparents- ens recorda el filòsof Byung-Hul Chan- quan aquestes són alliberades de tota profunditat hermenèutica, de tot sentit i es tornen pornogràfiques. Chan entén allò pornogràfic com un contacte immediat entre imatge i ull. L’actual crisi de la imatge està íntimament nuada a una pregona crisi de la percepció . Una crisi ontològica i una crisi escòpica ambdues vinculades a una tangible i evident crisi social.

La polarització política i el deteriorament, quan no eliminació, dels espais de diàleg i intercanvi estan lligats a l’estret i reduccionista entorn  dels nous medis virtuals de les xarxes socials i els seus mecanismes d’ordenació visual del món. Un horitzó comprimit i fosc  encadenat a aquest capitalisme de les imatges i a conceptes tant perillosos com post-veritat i post-democràcia.

El lema expositiu Totes les pantalles del demà vol ser un avís per navegants però també, un títol ple de futur. La divisa d’enguany és un reble i un homenatge a la cançó de The Velvet Undergroung: All tomorrow’s parties i, alhora , una referència a l’assaig del pintor i poeta Antón Patiño, Todas las pantallas encendidas.

Totes les pantalles del demà poden ser una festa perquè és a les nostres mans defensar i lluitar per a una democràcia visual i mantenir una resistència creativa de la mirada.

La pantalla és el nou suport de les imatges i la història de la fotografia també és la història dels seus suports. Si mirem l’etimologia de la paraula, Coromines ens diu que té un origen català i és un creuament de les paraules pàmpol i ventalla. Pàmpols i ventalls. Què tenen de perillosos? Ni apocalíptics ni integrats. Ni tecnòfils ni tecnofòbics. Ni retronostàlgics ni futurofòbics. Hem d’obrir els ulls de nou i aprendre a mirar. Advocar per la imatge-temps i viure l’experiència creativa de la mirada, la dimensió poètica de la visió de les imatges necessàries. Aprendre de nou l’art de viure.

Com a cada edició, el lema expositiu ens serveix per a recollir i curar diferents treballs de fotògrafs i artistes visuals que en aquest cas ens ajudaran a reflexionar sobre els perills de viure sota l’addicció d’aquest règim visual totalitari i estret al que estem subjugats, suposadament de forma voluntària. També ens assenyalaran nous camins de resistència creativa de la mirada per fugir de l’hegemonia òptica de les imatges i de la seva teranyina narcòtica i alienant.