La primera imatge que veiem en néixer és el rostre desenfocat de la nostra mare.

El cervell està avesat i dissenyat per llegir les cares que ens envolten. Tant és així que veiem cares allà on no hi ha. Un fenomen psicològic conegut com a pareidòlia, on interpretem imatges aleatòries o patrons de l’entorn com a rostres. Veiem cares a les formes dels núvols lleugers, a les altes carenes de les muntanyes o a les taques capritxoses de les humitats de les parets de casa.

La capacitat d’interpretar els rostres és una adaptació evolutiva que afavorí, ben aviat, aquelles persones capaces d’identificar els estats mentals (alegria, ira, tristesa...) dels altres individus.

La teoria de la ment és una expressió utilitzada en les ciències cognoscitives per designar la capacitat d'atribuir pensaments i intencions a altres persones. Una conjectura que dota al subjecte de l’habilitat de comprendre i reflexionar respecte de l'estat mental de si mateix i del proïsme.

Atribuir un estat mental als altres humans està, evolutivament, vinculada a la lectura del rostre i, directament i filosòfica, al problema ment-cervell o al problema difícil de la consciència (hard problem of consciousness). Aquesta qüestió fa referència a la dificultat d'explicar com l'activitat física i electroquímica del cervell genera l'experiència subjectiva (qualia), és a dir, les sensacions, els sentiments i sobretot, la consciència d'un mateix. El ser conscient de ser conscient.

Segons la definició de Williams James, la consciència és el flux perllongat i coherent en el temps que ens dona unitat com a individus i ens proporciona una sensació de identitat profunda.

Paraules com ment, consciència o psique, malgrat que no són ben bé el mateix, no deixen de remetre als termes tradicionals d’ànima i esperit.

La visió dualista de l’ésser humà constituït d’una ànima eterna i un cos mortal encara perviu, no obstant, que hagi estat impugnada pels darrers  descobriments científics o la nostra cosmovisió actual. Recordem el llibre d’Antonio Damasio  El error de Descartes o el mateix  corrent filosòfic de l’existencialisme que refuta que l’essència pugui ser anterior a l’existència.

El neuròleg Roberto Llinás a El cerebro y el mito del yo  i el filòsof Thomas Metzinger a El túnel del yo ens descriuen la identitat del jo com un estat funcional o una construcció del cervell, per tal de permetre a l'organisme percebre's com una entitat fortament integrada, facilitant així la planificació i el control de les accions.

Una visió monista i materialista que s’ha imposat en els actuals corrents filosòfics i en els prometedors estudis científics de la consciència com la Teoria de la informació integrada de Giulio Tononi,  la Global Neural Workspace theory de Bernard Baars o la Teoria temporo-espaial de la consciència de Georg Northoff.

La cara és el mirall de l'ànima deien els antics i estaven equivocats. El malaguanyat poeta David González és molt més savi quan escriu: “la cara és el miratge de l'ànima”. El sentit atàvic del retrat es basa en una aparent correspondència entre rostre i individu, entre aspecte i identitat. I sobretot, en la creença de l’existència d’una ànima persistent, única i invariable.

La definició originària de retrat implica l'aparició d'una persona particular que es reconeix per la similitud i la semblança amb la cara i que sol titular-se amb el nom del retratat. El retrat convencional considera la presentació d’un rostre únic com la representació d'un únic subjecte immutable. Tot retrat no deixa de ser una ficció consensuada. Una narració sobre la identitat del jo. L'autèntic subjecte que es vol representar sempre estarà en una altra part i mai a la superfície del seu rostre.

El retrat pretén una certa  unitat morfològica i es sustenta sobre el concepte d’una identitat immòbil. Nietzsche ja impugnà la idea i “la creença en el Jo-Subjecte” El subjecte és la ficció de que molts estats iguals en nosaltres són en efecte un  de sol. La fragmentació del jo contemporani i la disgregació de l'ésser necessitaria més d'un rostre per adonar-se de la naturalesa complexa del subjecte.

“El rostre és una màscara i les màscares són extensions de un rostre”, escriu Mario Satz. Quan diem màscara ens referim novament a la ficció del jo. No és sobrer recordar l'origen etimològic de persona. El terme procedent del llatí es refereix a la màscara teatral utilitzada pels actors i està vinculada al verb personare ja que també servia per projectar la veu.  El concepte de persona expressa la singularitat de cada individu de l'espècie humana però quan retratem una persona retratem realment una de les seves màscares. Volem fixar per sempre un ésser humà, no obstant, retratem una ombra fugaç.

Potser és per això que el retrat es veu com un assumpte del passat dins les corrents actuals de l’art i el pensament. Contradictòriament, no deixem der fer fotos de retrats i selfies o de veure centenars de cares desconegudes a les xarxes socials . Una sobresaturació  que provoca certa manca de sentit del rostre.

L’escriptor Pedro Zarraluki deia que per aprendre a escriure cal aprendre a fer bons retrats. El mateix podríem dir de la fotografia.

Els grans fotògrafs operen com els bons escriptors i aconsegueixen dir veritats a través de la mentida o de la ficció.

Això no obstant, un bon retrat té relació amb la veritat o amb certa possibilitat de veritat. Un retrat compta a partir de l'individual allò comú de la naturalesa humana.

Hi ha veritat i bellesa a les fotografies de retrat. Hi ha sempre una indagació profunda sobre l'individu i la fugacitat de l'existència.

Els treballs aquí seleccionats sota el lema El rostre com a mapa. La fragmentació del jo contemporani ens ajuden a pensar i reflexionar a través del gènere del retrat sobre l’enigma de rostre, sobre les diverses fonts culturals i històriques del jo , sobre les dificultats per entendre científicament l’experiència subjectiva de la consciència, alhora que, per evidenciar les trampes polítiques i psicològiques de tota identitat personal, sia aquesta escollida o imposada.