Artistes
MARCEL PEY
( Cardona, Spain,1948)
Segons el fotògraf Walker Evans tota bona fotografia és literatura. En el cas de Marcel Pey literatura i art visual conformen un tot inseparable on paraula i imatge celebren les seves noces alquímiques. Poeta, cineasta i artista plàstic, influenciat pel Pop Art i l’Underground americà, la seva temàtica gira al voltant de la violència, l’erotisme, el control panòptic de la societat de consum i la manipulació dels mitjans de comunicació de masses.
La seva obra es basa en l’apropiació d’imatges a través de la refotografia i el collage fotogràfic i és traspassada per la navalla dels seus poemes.
El poeta David Castillo ha afirmat que “el terme poesia és l’únic que pot abastar la seva obra global”.
Pere Formiguera
( Sant Cugat,Espanya, 1952-2013)
Pere Formiguera va formar part d’una generació d’artistes d’avantguarda que als anys 70 va adoptar la fotografia com a mitjà d’expressió. Fotògraf, escriptor, historiador, col·leccionista i comissari d'exposicions. La seva obra sempre es va oposar als límits del llenguatge fotogràfic i va reivindicar la funció artística i experimental de la fotografia d’autor. Influenciat de moviments artístics com el Dadà, l’Art conceptual o Fluxus el seu treball fotogràfic es mou entre el fotomuntatge, la seqüenciació i la hibridació. El seu procés creatiu d’hibridació entre fotografia i pintura és descrit, segons el comissari Juan Naranjo, de la següent manera: “intervenia les seves fotografies amb materials poc nobles, com el retolador. El seu allunyament del virtuosisme tècnic està vinculat a la seva posició artística i utilitza aquesta estètica com element diferenciador de la fotografia aplicada, professional”.
La primera exposició d’en Pere Formiguera va ser a la sala de l’antiga Biblioteca de Rubí l’any 1973. Aquesta edició torna a la ciutat amb una sèrie de polaroids realitzades amb una càmera SX-70. La tècnica de manipulació i dany de la imatge en el mateix moment del seu revelat instantani ofereix aquest resultat pictòric i màgic.
MARGARET LANSIK
( Oldenzaal, Holanda, 1961 )
El delicat blanc i negre de Margaret Lansik brilla com la lluna enmig d’un haiku. Les seves fotografies estan ferides per la llum de la mateixa manera que el temps fereix la pell del món. Paisatges i fragments del cos nu d’una dona es combinen en l’espai allargat i vertical del kakemono.
Una línia daurada traspassa les seves imatges a la manera de l’art japonès
del Kintsukuroi , una pràctica tradicional del Japó que repara les fractures d’una peça de ceràmica amb or per tal de deixar al descobert les traces de les cicatrius. La bellesa d’allò que s’ha trencat i persisteix malgrat la seva fragilitat.
Amb Borders of nothingness ha guanyat el prestigiós premi Hariban 2019.
ZHANG XIAO
( Yantai, Xina, 1981)
Les fotografies del treball “They” cerquen l’extraordinari dins l’ordinari de la vida quotidiana. Zhang Xiao mira amb els ulls esbatanats el seu entorn més proper i ens parla dels altres com si fos estranger en una terra desconeguda.
La realitat de Chongquing, zona on viu i treballa aquest fotògraf, el meravella com si fos un nou Marco Polo que descobreix la Xina. Aquesta sèrie d’imatges es van realitzar amb una càmera de joguina molt peculiar, la mítica Holga. Amb el seu format quadrat i la seva òptica de plàstic, produeix uns colors d’una profunda saturació i una distorsió de la llum que enfosqueix els marges de la imatge. Malgrat la seva naturalesa documental ens presenta la troballa d’un món oníric, bromós, surrealista i a voltes kitsch, ple sempre d’humor i absurditat.
AURORE DAL MAS
( Ottignies, Bèlgica, 1981 )
Dead end dust és la reelaboració de dos treballs diferents de l’autora, “Sans issue” i “Polvere”. Les seves polaroids de colors esvaïts ens mostren paisatges naturals i urbans plens de solitud, entorns plens de bellesa i desolació que ploren l’absència humana. Són imatges plenes de tendresa i tristesa on ningú no pot viure. Un món estrany i inquietant on l’ésser humà sembla haver desaparegut. Paral·lelament , trobem imatges negres com el carbó on homes i dones amb el rostre velat estan engabiats dins la foscor. Un temps detingut i una nit eterna.
TEREZA KOZINK
( Kranj, Eslovènia, 1985 )
Les fotografies de Tereza Kozink segueixen les passes de la seva vida i dels seus viatges. Són la seva búixola i el seu mapa de carreteres, espais geogràficament distants lligats per un fil invisible que els mena al cor de la terra. La protagonista d’aquest diari íntim sempre resta al centre del seu món. No fotografia tant per recordar el que ha vist sinó per recordar el que sentia quan fotografiava.
Una mirada frontal que recull imatges senzilles com una llavor que arrela i fa créixer un arbre esponerós. Una realitat retallada sobre el buit i escales vermelles que ens porten a altres mons. Com diu la mateixa autora:
“Aquesta terra és molt diferent de la terra on vaig néixer. No obstant, la neu té el mateix sabor, les aus volen i els arbres hi arrelen. Quan em gitava a la nit sentia una gelabror molt profunda i una forta felicitat. Em sentia en pau i d’aquí brollava la necessitat”.
LILY ZOUMPOULI
( Tessalònica, Grècia, 1991 )
El diari visual i l’autodocumentació és el fil conductor de les imatges d’aquesta jove fotògrafa. Ho és també la recerca i l’experimentació de la pròpia identitat amb els seus moments d’alegria i els seus moments de tristesa, amor i desamor, certesa i incertesa. Lily Zoumpuouli fotografia el seu món íntim i el seu cercle d’amistats amb una mirada sincera però també sexual i provocativa.
L’emoció és un element molt important en el seu treball. Més enllà de qualsevol element descriptiu o narratiu, l’alè poètic explica molt millor el corrent d’aquest riu tumultuós. Un recorregut visceral i a cops brutal que no exclou la tendresa.
Cal destacar el seu ús peculiar del color que es mou entre la saturació i la dessaturació amb un gust per la imperfecció tècnica que nodreix la seva obra de vivesa i autenticitat.
Un cant d’amor a la vida enmig del caos de l’experiència de ser jove. Una realitat fotogràfica plena de foc.
MARIA STURM
( Ploiesti, Romania, 1985)
El controvertit filòsof francès Michael Onfray, en el seu assaig Cosmos, parla del que ell anomena “l’analfabetisme llibresc”: hi ha molts llibres que s’obliden del món i alhora pretenen descriure’l, “s’ha instaurat una immensa biblioteca entre els homes i el cosmos, la naturalesa , el real”. La seva proposta filosòfica incita el contacte directe amb el cosmos i la naturalesa, un retorn als orígens de la humanitat abans de la invenció dels instruments per mesurar el temps. El poble gitano representa ,per a ell, la saviesa, el poder de la intuïció i la vitalitat davant la decadència d’occident, la vida nòmada dins el temps circular dels cicles de la Natura enfrontada a la vida mutilada i sedentària del temps lineal. Una existència que llegeix poèticament el cosmos dins d’una lògica pagana plena de mites i històries fundacionals. Cada visió del món implica, doncs, una manera de viure.
Be Good mostra retrats de parelles gitanes adolescents acabades de casar, les seves tradicions i els seus ritus de noces, en què la virginitat de la dona és sagrada. Nens i nenes que passen de cop a ser pares i mares dins una societat on no existeix el concepte de joventut. Aquest treball va rebre el premi Dummy Award en el marc del festival DOCfield de Barcelona 2015.
TATIANA GUTIÉRREZ
(Elx, Espanya,1983 )
Hotondo Soko Ni, “Gairabé allà”, de Tatiana Gutiérrez, és el seu primer projecte fotogràfic. Malgrat això, podem apreciar en aquest treball una maduresa poc habitual. Plena de talent i d’una gran intuïció visual, aquesta fotògrafa ha assolit ben aviat una veu pròpia. Realitzades durant un viatge al Japó, durant l’abril del 2018, les seves fotografies conformen una narració introspectiva del seu trajecte. Món interior i món exterior s’entrellacen per parlar de la seva soledat i crear així un imaginari poètic i oníric. Tatiana Gutiérrez tanca els ulls per desxifrar el seu entorn i mira atenta la realitat per conèixer-se millor.
PATRICIA BOFILL
( Barcelona, Espanya,1973 )
En paraules de la mateixa autora: “Invisible infinito ens confronta amb els límits de la representació, amb una fotografia de naturalesa ambigua , opaca i elusiva, que ens mostra una relació amb el real molt fràgil i precària; i amb un món, el de la imatge, sense cap certesa visual”.
Les seves fotografies són una sort de contra paisatge que malda per atrapar l’essència material de l’ànima. Com un pintor xinès de la dinastia Tang, negre sobre negre, Patricia Bofill estén les seves formes essencials sobre el llenç del no-res. Buit i plenitud. Solana i obaga. Un llenguatge paradoxal curull de formulacions oposades.
GABRIELLE DUPLANTIER
( Baiona, França, 1978)
Terres basses presenta un univers íntim, poètic i essencialment femení, paisatges nocturns de contorns tremolosos, espais isolats d’una ciutat incerta i retrats de dones i nens. El País Basc i Portugal són l’ àmbit geogràfic de les seves fotografies, un territori interior de dol i tristesa. Un retorn als orígens després de la mort de la seva mare. Una província del passat congelada en la memòria. Un blanc i negre melancòlic que li serveix per allunyar-se de la realitat i parlar de la seva realitat.
ALISA RESNIK
( Sant Petersburg, Rússia, 1976)
La curadora Laura Serani ha descrit el treball d’Alisa Resnik de la manera següent: “A partir d’un univers inquietant i angoixat, construeix un imaginari on podem sentir la seva profunda empatia per les persones i els llocs que fotografia. Bars buits i passadissos d’hotel, fàbriques abandonades, cases que semblen deshabitades, però que tenen les finestres il·luminades, arbres engalanats o coberts de neu (...) una successió de persones solitàries , amb rostres desfigurat i el cos esvaït, sols o embolcallats per una abraçada, tot fent tentines sobre l’abisme o congelats en un malson”.
El seus colors tremolosos, blaus, vermells i verds, recorden els clarobscurs tenebrosos de Caravaggio i accentuen la desesperació dels seus personatges atrapats dins una nit perpètua.
STÉPHANE CHARPENTIER
(Nantes, França, 1974 )
Stéphane Charpentier és un artista multidisciplinar que utilitza la fotografia, el video i l’art sonor. Las seves fotografies d’alt contrast són plenes de foscor tenebrosa i llum encegadora. El seu treball vol superar la dualitat i les falses antinòmies del pensament occidental. No hi ha ombra sense llum.
The Core, el títol del seu treball, es refereix al nucli de la realitat : el cor de l’home i el món primordial de l’àtom. Un intent d’experimentar certa comprensió de l’existència.
Leitmotiv
EL MÓN NO EXISTEIX
Existeix la nuu i existeixen els niguls, existeix la realitat, les paraules i dues maneres diferents de dir, també, núvol en català.
Existeix Rubí i nosaltres que caminem pels seus carrers.
Existeixen moltes coses: el sol, la lluna, la nit i el dia, els nostres somnis, l’amor, la nostra hipoteca i tot el que no existeix.
Enguany, el lema del festival La Nuu recull el títol del llibre d’en Markus Gabriel Per què el món no existeix?, publicat en castellà per l’editorial barcelonina Pasado&Presente.
Aquest jove filòsof alemany (Renània,1980) afirma que el món no existeix i que és per això, doncs, que existeix tota la resta de coses, excepte una sola: el món.
Creador d’un corrent filosòfic anomenat nou realisme, el seu pensament s’oposa tant al realisme materialista com a la metafísica idealista.
Quan en Markus Gabriel declara que el món no existeix no vol dir que tot és una il·lusió com creuen els hinduistes, la realitat enganyosa creada pel somni del déu Brahma, sinó tot el contrari.
L’univers existeix, això és un fet, però, alhora, també critica la visió del materialisme científic que redueix el món a l’univers dels objectes físics.
El món no existeix perquè no apareix en el món, és a dir, no hi ha una realitat única i absoluta. No pot haver-hi un tot que s’inclogui a ell mateix.
Per en Markus Gabriel el món és l’àmbit de tots els àmbits i l’univers és un àmbit més entre la resta. És a dir, l’univers únicament és l’àmbit dels objectes materials i no s’ha de confondre amb la definició del món. L’univers no és el tot.
Sota el concepte d’univers entenem el domini conceptual de les ciències naturals, però el món ( la realitat ) és significativament més gran que l’univers. Hi ha molts objectes intangibles, com els nostres pensaments sobre el món, o idees abstractes, com déu i les nacions.
La realitat no és un lloc i tot el que existeix no ha d’existir en la realitat. Els números no existeixen en la realitat i tampoc el personatge de Macbeth, però, malgrat tot, aquestes coses existeixen.
La seva postura filosòfica es coneix com a ontologia dels camps de sentit ja que divideix la realitat en realitats múltiples independents que denomina àmbits o dominis ontològics. Tot el que existeix, doncs, apareix en un camp de sentit.
Aquestes províncies ontològiques poden estar conformades per objectes materials, com l’univers, o per objectes imaginaris, com una bruixa, que pot existir en un conte però no en el domini de l’univers.
Existeix tot el que no existeix encara que no existeix en el mateix àmbit o domini. Tot el que és existeix en algun lloc encara que sigui a la nostra imaginació.
Segons aquest raonament, un món que abasti tots els camps de sentit no es dona en cap camp de sentit i per això en Markus Gabriel proclama que el món no existeix.
No hi ha un món sinó un nombre infinit de mons i és simplement fals que tot està interconnectat.
No es pot definir raonablement el món sinó com l’àmbit de tots els àmbits i és precisament, això que tot ho abasta el que no existeix.
D’aquí la paradoxa: el tot no pot ser part de si mateix.
Una visió general de la totalitat és impossible perquè la totalitat no existeix, només coneixem una part de l’infinit.
Mai no arribem a un final, mai no assolim el camp de sentit últim on tot apareix.
Totes les concepcions del món són falses perquè suposen un món del que cal formar-se una imatge.
No podem fer-nos una imatge del món perquè no el podem contemplar des de fora. Sempre contemplem la realitat des d’un punt de vista.
Ells treballs fotogràfics que es presenten en aquesta cinquena edició ens serveixen per a reflexionar i posar en dubte el nostre concepte de realitat i, alhora, per repensar els marges i el futur de la representació visual del món, allò que tradicionalment s’ha anomenat imago mundi.
Segons autors com Fred Ritchin i Joan Fontcuberta, la fotografia tal com l’hem entesa fins ara ha arribat a la seva fi. La revolució digital de la imatge i l’adveniment d’internet i les xarxes socials han consolidat el naixement d’una era postfotogràfica.
Si les fotografies servien per donar testimoni fidedigne de fets reals ara les imatges digitals semblen el lloc on esdevé la realitat.
Finalment, el món no existeix.
