Bidean. Miren Pastor. Pamplona 1985

Bidean, ‘Al camí’. Les imatges de Miren Pastor semblen d’una altra època, de quan els exploradors fotografiaven llocs mai calcigats per l’home, de quan el món era vist per primer cop. Tanmateix, les imatges d’aquesta autora són recents i estan fetes en llocs propers. La raó d’aquesta semblança és que les fotos antigues d’avançada mostren un món desconegut, el de Pastor, els éssers per dins i un espai velat. Els tres graons que constitueixen “Bidean” són l’al·legoria d’una comunió perfecta: la humanitat que és la Natura i la Natura que té una part humana; els cicles són compartits, qualsevol canvi que afecta una part afecta l’altra. [...]􀀀Veure el món per primer cop o veure el món com un nen és admirar-se tant del que és més petit com del que és més gran, observar i pensar que estem al·lucinant; però què passa si ho veiem amb uns ulls que es tomben cap a un mateix? Ivan del Rey de la Torre
Bidean.<a style=

Rainstorming. Lúa Ocaña. Vigo 1982.

El projecte neix de l’impuls per fer una retrospectiva força especial del meu treball des de l’any 2007 fins avui. Suposo que tot el que surt del mateix punt té alguna cosa semblant, encara que aquesta sigui només l’origen comú. Aquesta fou la idea que va donar lloc a la col·lecció d’imatges. La meva mirada és l’origen, un punt subjectiu de com veig diferents espais i detalls que m’envolten. El discurs visual d’aquestes fotografies encara és viu, va i ve, és quasi laberíntic, amb racons obscurs, lúgubres, plens de nostàlgia i eco.
Rainstorming.<a style=

Wannabe. Elisa González Miralles. Madrid 1978.

Amb aquest projecte vull qüestionar com una societat i els seus estàndards determinen el comportament d'un individu i limiten el desenvolupament de la seva identitat. Em preocupa que una persona pel fet de néixer i viure dins d'una cultura compleixi un rol que li és imposat, i ho faci inconscientment, sense preguntar-se per què, ni plantejar-se que pugui haver-hi altres camins. Parlo sobre les noies que semblen nines, sobre la objectualització d’aquestes dones al servei d’una societat i uns costums que generen comportaments automàtics. Lluny de voler reflectir de forma morbosa alguns aspectes de la cultura japonesa, m’hi inspiro per reflexionar sobre qüestions que ens afecten a tots, especialment en aquests temps tan donats a la representació millorada d’un mateix.
Wannabe.<a style=

Entre tu y yo. Maite Caramés. Barcelona 1972

És un projecte que es forja des de l’amistat: Valerie, la protagonista, és la meva galerista, i en aquest trajecte ens hem anat coneixent i ens hem fet amigues. Quan li van diagnosticar un càncer, al cap de pocs dies, em va dir que li agradaria que la seguís en aquell viatge. No només pel fet de documentar el càncer, sinó també, sense dir-m’ho, per enfrontar-se a la por de posar-se davant la càmera, ja que ella també és fotògrafa i coneix molt bé aquest mitjà. Utilitzo la fotografia com a imatge narrativa, explicada en forma de relats, sèries o seqüències. Les meves imatges són el producte d'una intenció, narració o esquema previ i parteixen de trobades, troballes o moments que em suggereixen i provoquen. Treballo de manera intuïtiva i moltes vegades no sóc conscient d'on provenen les meves obsessions. El quotidià i banal sempre és posat en escena per demostrar la fràgil línia entre realitat i irrealitat. El resultat són unes imatges suspeses en el temps, sense referents o nominacions, que llancen interrogants i inciten a sospitar l’insospitat.
Entre tu y yo.<a style=

Idilios. Marta Soul. Madrid 1973

Es tracta de consumir, com més millor. L'home apareix com a partenaire de la dona: només és un element més, i no un coprotagonista, i per tant, canvia amb cada escena. L'acció es deshumanitza fins a cert punt a causa de la reiteració d'instants que donen prioritat a la llum, el luxe i la forma per sobre de les emocions. El canvi constant sembla ser l'únic camí per arribar al nostre ideal, que potser està més en línia amb un eslògan publicitari que amb qualsevol altra creença. La reflexió en aquest treball s'origina quan intentem comprendre com integrem les nostres emocions en un estil de vida de consumidors en el qual tot ha de ser atractiu, però que alhora té una data de caducitat, ja que hi ha una recerca constant per canviar per aconseguir alguna cosa millor. L’aventura amorosa és una altra manera d'aconseguir aquest objectiu i se’ns ofereix com la màxima aspiració: la felicitat. Aquestes imatges deriven de la necessitat d'expressar visualment la materialització d'aquesta expectativa.
Idilios. <a style=

Mujer serpiente. Diana Coca. Palma de Mallorca 1977.

“Mujer serpiente” ha estat realitzada com part d’una campanya publicitària per la marca de sabates Carolinna Espinosa, ubicada a Hong Kong, amb la col·laboració d’Esteban Andueza. El projecte ha representat un repte per partida doble; en primer lloc, perquè utilitza el discurs artístic per tal de trencar amb el format tradicional de la fotografia de moda i, en segon lloc, perquè s’ha fet a la Xina. Mitjançant les sèries fotogràfiques es plantegen qüestions que estan vinculades a un vessant més polític, com ara, qui pensa la ciutat contemporània? i per a qui es dissenya? o qui pensa la moda? i per a aquí es concep? La dona és retratada d’una manera gens complaent, plena de tensió i inestabilitat, utilitzant la seva força per rebel·lar-se contra l’establert, que es reivindica si mateixa i la seva corporalitat. Si en el passat la fotografia de moda mostrava la freda perfecció i l’elegància de les classes burgeses i aristocràtiques, sostinguda per un sistema de poder, jerarquia, moralitat i estabilitat, les meves imatges rebutgen aquests conceptes i se centren en una revisió de la contemporaneïtat, tot retratant una dona viva, quotidiana, que deixa de ser un objecte inanimat per transformar-se en un ésser humà actiu que resol situacions reals, permetent que l’espectador sigui una extensió de les circumstàncies que es narren [...]. El projecte ha estat realitzat en localitzacions exteriors de Pequín i els seus voltants. Llocs amb poc glamour, carrers, mercats, parcs, muntanyes, zones en construcció, carreteres... en què s’han esquivat permisos i s’han transgredit les pautes establertes per les autoritats per a les creacions artístiques. Per aquesta nova generació de dones xineses, inquietes i enfrontades amb el seu entorn, són precisament la moda i les sabates els elements que els permeten fugir, volar o inclús somniar, reconciliar-se amb la tradició i amb la història o enfrontar-se amb la seva realitat.
Mujer serpiente.  <a style=

Vilnius. Vanessa Puentener. Basilea 1973.

Sobre Vílnius: Tretze fotografies, cadascuna titulada retrat. Les fotografies van ser fetes a Vílnius, Lituània. Representen la dona postcomunista de Lituània en una societat complexa. En un moment de canvi social, unes dones que volen rebel·lar-se en contra del seu anonimat i defensar la seva identitat [...]. Cadascun d'aquests mocadors –i cadascuna de les seves propietàries– representen una personalitat única i expressada a través de la violència dels colors, la suavitat de la tela i, els patrons del disseny floral. Aleksandra Vajd
Vilnius.<a style=

A Dog’s life. Paola de Grenet. Milan 1971.

Cada vegada més persones acullen animals a casa seva i els tracten com a membres de la família. En els darrers anys, els propietaris de mascotes gasten més temps i més diners en la salut i la felicitat dels seus animals de companyia. Coses que abans haurien semblat extravagants, com guarderies per a gossos, cementiris de mascotes i una creixent gamma de cirurgia i tractaments de mascotes són, ara, una pràctica comuna. El procés de dol que molts propietaris senten quan mor una mascota avui dia es considera una reacció molt natural.􀀀Gossos i mascotes en general són per als éssers humans la confirmació de l'existència "l'altre", un ésser viu que s’ha de cuidar. La seva presència ens recorda la nostra necessitat de compartir i el nostre instint d'empatitzar i sobreviure. Aquests gossos són fotografiats segons la tradició del retrat més formal per destacar la seva condició de membres de la família.
A Dog’s life. <a style=

On healing faith. Ana Cuba. Saragossa 1988

“Feia temps que volia fer un treball sobre les pseudociències. Recordo que una exparella va començar a prendre Oscillococcinum per no contraure la grip durant un hivern. Jo era molt escèptica i encara ho sóc. No obstant això, en cap moment no vull ser irrespectuosa cap a les persones que creuen en aquestes pràctiques o posicionar-m’hi clarament en contra. El que vol realment aquest projecte és estimular el pensament crític, a través de la ironia de les fotografies, el text i, finalment, del títol.” Ana Cuba mostra una sèrie d'imatges que presenten una àmplia gamma de teràpies alternatives com la cromoteràpia, l'homeopatia, la magnetoteràpia o el reiki.
On healing faith. <a style=

Interiores. Mireia Bordonada. Barcelona 1979.

“Interiores” és una sèrie de retrats de persones pròximes a mi. Aquesta relació pren un altre punt de vista i tot resta impregnat per la familiaritat existent. No sóc una infiltrada a la vida dels altres, ja que, d’alguna manera, també en formo part. Fotografiar la meva realitat genera un treball intern, una forma d’autoconeixement que em mena cap a l’autoretrat. Aquesta és la història d’una subcultura de la ciutat de Barcelona durant els anys 2007-2009. Retrat d’una joventut amb problemes que no es manifesta tan sols mitjançant uns estàndards sociopolítics sinó també amb una estètica que els diferencia i que a vegades genera una barrera cap a la societat. Els protagonistes d’aquesta història estan vinculats a les cultures punk i skin de Barcelona, un moviment que resisteix els cànons establerts pel “pensament únic”. Quan entro a les cases dels protagonistes, m’interessa mostrar que no es tracta només de pura estètica sinó d’una forma de vida, la seva forma de vida, amagada sota una etiqueta en molts casos mal compresa.
Interiores.<a style=

La hora del lobo. Dèbora Martínez. Càdis 1976

Quan era petita tenia por dels fantasmes, recordo que amagava el cap sota els llençols tot imaginant que apareixien de la penombra. “Els fantasmes no existeixen”, deia la mare, però hi ha quelcom de pervers dins la foscor que genera tot un imaginari de possibles ficcions de la por i de nena, totes aquestes ficcions tenien cara de Dràcula i de monstres diversos que només apareixien quan era negra nit. “La hora del Lobo” és un projecte que vol explorar aquest període del crepuscle anomenada l’ heure bleue (l’hora blava) que comprèn des del capvespre fins quasi la foscor més completa. Partint d’aquesta premissa, la meva intenció és treballar conceptes com la incertesa, la inquietud o la superstició. No vull parlar de la mateixa por, sinó de la torbació que precedeix a la por. També pretenc mostrar una fotografia fílmica, gairebé com fotogrames de pel·lícules, i el color com a element conductor vers aquesta incertesa. Fotografia i ficció a partir del blau fosc en aquest trànsit del dia a la nit.
La hora del lobo. <a style=

Lady Winter. Bego Antón. Bilbao 1983

El meu treball sempre gira entorn del triangle amorós entre humans, animals i natura. També m’interessen els petits col·lectius que ens semblen estranys des de fora però que, quan ens hi apropem, comprenem que només es tracta de persones amb uns interessos molt particulars. No m’agrada encasellar el meu estil fotogràfic i no em sento còmode amb les etiquetes. No he trobat cap gènere que em defineixi, però, si ho haig de fer, diria que toco el documental des d’un punt de vista optimista. Vaig viure durant dos mesos a Olafsfjordur, un poble petit i remot al nord d’Islàndia. Volia descriure el comportament humà sota condicions atmosfèriques adverses i investigar les conseqüències que això pot tenir amb el seu vincle amb la natura i el paisatge.
Lady Winter. <a style=